'La veu dels qui tenen prou'
Article d'opinió de Joel Picón
Les paraules de Xavier Espot, en una de les seves entrevistes més sonades fora de les nostres fronteres, han sacsejat el debat europeu sobre la immigració. Amb un to ferm i sense concessions, el cap de Govern va afirmar que “el reagrupament és un dret fonamental, però no és un dret il·limitat”. Un missatge clar: només els residents amb caràcter definitiu i prou mitjans econòmics poden reagrupar la família. Els temporers, en canvi, no.
Aquesta declaració, que a Andorra pot semblar de sentit comú, a Espanya o a Catalunya seria titllada de racista o xenòfoba. I, tanmateix, és precisament aquest discurs el que molts ciutadans de la Unió Europea reclamen per als seus propis països. Les xarxes socials s’han omplert de clips d’Espot amb comentaris que el posen com a exemple: “La via andorrana és la que hem de seguir”, “Tot el que diu és sentit comú”.
I és que la realitat del Principat és contundent. Espot ha alertat que el país no pot assumir 100.000 habitants. Les carreteres ja estan col·lapsades, la sanitat al límit, i els serveis socials ofegats. El juny passat, 140 famílies argentines i 200 colombianes van haver d’abandonar el país per l’extinció del seu permís. Molts dels seus fills estaven escolaritzats sense papers. I, en paral·lel, els preus de l’habitatge continuen disparats, fent que retenir professionals qualificats o atreure talent sigui cada cop més difícil.
Xavier Espot alerta de que Andorra no puede asumir 100.000 habitantes, porque las carreteras ya están colapsadas y la sanidad al límite.
pic.twitter.com/Yr0IimW9H7— Wall Street Wolverine (@wallstwolverine) September 9, 2025
La líder d’Andorra Endavant també ha posat el dit a la nafra: no es pot alimentar l’aparició de “professionals de les ajudes”. Una alerta que coincideix amb l’anàlisi de tota la cambra parlamentària: hi ha una massificació insostenible. El 2024, es va registrar una població flotant de més de 14 milions de persones.
Mentrestant, a França, la caiguda de François Bayrou per la moció de confiança evidencia un malestar creixent envers la immigració. A Espanya, en canvi, el discurs oficial continua sent el de l’acolliment il·limitat, malgrat que els hospitals i el transport públic estan al límit. “Podem ser l’ONG del món”, ironitzen alguns. Però, tal com recordava un usuari a les xarxes, “ara ja no hi ha on fugir”.
En aquest context, sorprèn la paradoxa: mentre Europa dicta directives en favor de l'acolliment, són els propis ciutadans europeus els qui reclamen un model “andorranitzat”. Un model amb control, de límits clars i de responsabilitat institucional.
Potser Andorra, amb les seves particularitats i els seus recursos finits, ha estat capaç de dir en veu alta allò que molts governs europeus pensen però no s’atreveixen a verbalitzar. Potser el missatge d’Espot no és d’exclusió, sinó de realisme. I potser el veritable problema d’Europa és que la política ha perdut la capacitat de parlar amb aquest mateix sentit comú.
