Política de cadira

Hi ha pactes polítics que neixen per sumar projectes i d’altres que només serveixen per maquillar contradiccions i escalfar cadires. El pacte del qual fa dies que es parla entre Concòrdia i el PS s’inscriu clarament en aquest segon grup. Més que una aliança coherent, és una operació tàctica de curt recorregut, pensada per maximitzar vots i assegurar la cadira sota una etiqueta genèrica de “progrés” que, en realitat, amaga interessos per a les bases del partit.

La incoherència d’aquesta aliança és especialment evident quan s’analitza la qüestió clau que marcarà el país en les pròximes dècades: l’acord d’associació. Estem parlant d’una decisió que definirà el futur model econòmic, social i polític d’Andorra. En aquest punt, Concòrdia i el PS no només divergeixen, sinó que admès ocupen posicions pràcticament antagòniques. Pretendre construir un projecte conjunt mentre es discrepa profundament sobre la concepció del futur del país és, com a mínim, una frivolitat política. El que importa és el benefici immediat, la suma aritmètica de vots, la possibilitat d’assegurar una cadira al Consell General. 

Aquesta és la política del curt termini, de la consigna fàcil i del discurs buit, una política de boquilla que prioritza la forma per sobre del fons. Aquest pacte, a més, no és equitatiu per a les dues parts. Beneficia clarament un PS en evident decadència, incapaç des de fa anys de renovar lideratges, discurs i projecte. Per als socialistes aquest pacte és una qüestió de supervivència política, una manera de garantir-se presència al Consell i d’evitar una nova patacada electoral que el podria deixar fora de joc a un partit que va en caiguda i sense frens. La necessitat, en aquest cas, pesa més que la coherència... 

Per contra, Concòrdia hi té molt més a perdre. A nivell d’imatge i de credibilitat, l’associació amb un partit esgotat i sense rumb pot erosionar el capital polític que han construït en poc temps. La sensació que rep tothom és que Concòrdia està disposada a rascar fins a l’últim vot de l’esquerra, encara que això impliqui diluir el seu projecte i assumir contradiccions de fons. Governar a qualsevol preu pot donar rèdits a curt termini, però acostuma a passar factura quan el relat ja no s’aguanta… (que li diguin al Pedro Sánchez)
És innegable que dinàmica és profundament hipòcrita i populista. No perquè apel·li necessàriament a les emocions més bàsiques, sinó perquè promet un “canvi” sense explicar cap a on va aquest canvi (ni ells ho saben). S’invoca el progrés com si fos una bandera neutra, quan en realitat el progrés implica decisions concretes, renúncies i models clars. Si ni hi ha acord sobre el marc europeu, no hi ha acord sobre el futur, per la qual cosa és un pacte buit, és tot retòrica...

El més preocupant no és només la incoherència del pacte, sinó el missatge que s’envia a la ciutadania, el missatge del fet que les idees són negociables, que els grans debats estructurals es poden aparcar si això garanteix supervivència política. Això alimenta la desafecció i reforça la percepció que la política és un joc de cadires, no un espai de servei públic.