Padrina, soc un pastor alemany

En els darrers mesos, un fenomen social sorgit principalment en entorns digitals ha començat a cridar l’atenció amb força: els Therian, persones que s’autodefineixen com a animals —principalment gossos, però també altres espècies simbòliques— i que busquen viure segons aquesta identitat. 

Per a ells, la connexió no és merament simbòlica: es manifesta en la seva conducta quotidiana, tant en públic com en privat, i afecta aspectes íntims de la seva vida, com la sexualitat, la psicologia personal i la interacció social.

El que fa que els Therian siguin un fenomen especialment preocupant no és només la seva excentricitat o singularitat, sinó com s’organitzen i es difonen a través de les xarxes socials, generant un efecte de mobilització massiva que pot desviar l’atenció de qüestions de rellevància global. 

Barcelona, Girona, França, Alemanya, Argentina i fins i tot Andorra han estat escenaris d’aquest fenomen, amb trobades i convocatòries com la prevista al Prat del Roure, que finalment no va arribar a celebrar-se. 

La facilitat amb què aquestes trobades atrauen públic mostra la capacitat de seducció i distracció que tenen els fenòmens digitals.

Mentrestant, qüestions de gran transcendència continuen relegades a un segon pla. És el cas dels arxius de Jeffrey Epstein, recentment revelats pel Departament de Justícia dels Estats Units, que evidencien la seva vinculació amb serveis d’intel·ligència, operacions internacionals, caps d’Estat i membres de la noblesa, tal com ja va avançar La Veu Lliure. 

Qui dirigeix el món?

Els arxius de Jeffrey Epstein revelen un panorama esgarrifós: membres de l’elit, de la noblesa i persones elegides per governs han estat presumptament autèntics depredadors sexuals, caníbals i torturadors de persones, moltes d’elles joves i separades de les seves famílies, atrapades en una xarxa de tràfic i explotació sexual sota la submissió de drogues en una illa aïllada. 

Els documents mostren com aquestes atrocitats es comentaven i es celebraven en codis xifrats a través de Gmail, amb total impunitat i menyspreu per la vida. Només als Estats Units desapareixen 1.200 nens al dia, cosa que dona dimensió de l’horror i del dolor dels pares que, anys més tard, descobreixen que els seus fills van ser víctimes d’aquests crims. La gravetat real no resideix només en els actes, sinó en la impunitat sistèmica: que les revelacions quedin sense repercussió, que la justícia gairebé no actuï i que la societat no exigeixi un canvi real, converteix tota la comunitat en còmplice d’un sistema profundament malalt. Fins i tot accions legals aïllades, com el cas del príncep Andrés, semblen insuficients davant la magnitud del que s’ha descobert, deixant oberta la pregunta: és possible fer justícia davant un crim d’aquesta escala i amb tantes capes de complicitat?

Es tracta d’informació amb implicacions polítiques i socials enormes, que exigeix reflexió i acció. No obstant això, mentre els Therian aconsegueixen concentrar l’interès de milers de persones a nivell mundial, aquestes qüestions de gravetat real queden pràcticament ignorades.

L'anglosfera i una generació contaminada pel wokisme

Des del punt de vista psicològic, els Therian actuen basant-se en una identificació simbòlica amb un ésser que no són. La construcció de la identitat genera un idealisme que, llevat d’una reinterpretació extrema de la realitat, no té correspondència amb el món tangible. La fascinació que desperten en altres persones pot convertir-se en una mobilització social més efectiva que la que poden generar alguns organismes polítics, simplement per la novetat i el component morbós del fenomen.

El fenomen s’emmarca dins d’una tendència més ampla en la societat occidental: la proliferació de idealismes simbòlics i falsos, molts d’ells importats de l’anglosfera i presentats com a novetat, reinterpretacions o modernitat. 

Igual que amb altres moviments culturals recents —el wokisme, certes formes d’autoexpressió radical—, els Therian ofereixen una narrativa de superació i transformació personal basada en filosofies com les de Kant o Nietzsche, que proposen la possibilitat de transcendir les limitacions humanes i convertir-se en un ésser superior. Però en la pràctica, aquesta aspiració desconecta les persones de la realitat quotidiana i els guiarà a un camí de frustració i confusió.

A més, existeix un risc social i polític: quan l’atenció col·lectiva es centra en fenòmens com els Therian, es dilueix la capacitat de prioritzar temes de veritable importància. La població activa, especialment a la Unió Europa i altres països occidentals, mostra una preocupant manca d’organització i priorització, permetent que la curiositat per allò estrany o espectacular superi la mobilització per causes socials, polítiques o econòmiques fonamentals.

Hi ha, finalment, un element d’autoengany intrínsec: els Therian construeixen una identitat que no té correlat amb la seva existència material. Actuen com si fossin alguna cosa que no són i, en fer-ho, es condueixen cap a un idealisme condemnat al fracàs. La forma de construcció identitària, repetida en generacions senceres, no només genera frustració individual, sinó que també contribueix a una debilitació de la cohesió social, prioritzant l’espectacle i la performativitat per sobre de l’efectivitat i la realitat tangible.

En síntesi, els Therian no són només un fenomen exòtic o marginal: són un sintoma d’una societat que ha perdut la capacitat de discriminar entre allò rellevant i allò trivial, entre el que té impacte real i el que és simplement simbòlic. La fascinació per aquests grups pot semblar innocua o curiosa, però reflecteix una tendència preocupant: la manipulació de l’atenció pública a través de novetats que desvien el focus dels assumptes veritablement crítics.

És hora de qüestionar què mereix la nostra atenció i compromís com a societat. La curiositat pels Therian pot ser comprensible, però les generacions futures no poden permetre’s perdre energia en distraccions que els allunyen de la realitat i de la responsabilitat ciutadana. La nostra capacitat d’atenció és un recurs limitat, i gastar-la en fenòmens simbòlics mentre escàndols globals queden sense resposta és un risc que no ens podem permetre.