EDITORIAL | Menys pallassos mediàtics finançats per bancs i més escoltar als andorrans

Hi ha alguna cosa profundament preocupant en la manera com certs sectors polítics, mediàtics i econòmics estan reaccionant davant la iniciativa popular que demana un referèndum vinculant sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea. No perquè defensin el “sí” —que és totalment legítim— sinó perquè intenten desacreditar, ridiculitzar i criminalitzar una demanda democràtica tan bàsica com deixar votar la ciutadania.

Perquè això és el que s’està demanant: votar.

No és una recollida de signatures “contra Europa”. No és una campanya “antiacord”. És una iniciativa perquè sigui el poble andorrà qui decideixi sobre un text que transformarà profundament el país durant dècades. I resulta bastant revelador que alguns propagandistes vinculats a l’entorn de Demòcrates per Andorra i amb interessos directes en sectors beneficiats pel futur acord —especialment la banca— estiguin intentant convertir aquesta petició en una mena de conspiració populista.

S’ha arribat al punt de ridiculitzar les signatures dient que “ha signat Brad Pitt” o “ha signat Marilyn Monroe”, com si això invalidés les centenars de noms perfectament identificables de ciutadans andorrans que apareixen cada dia a la plataforma. Quan qualsevol persona hi entra veu cognoms del país: Casal, Gil, Escalé, Montaner i molts altres. Gent real. Gent que viu aquí, treballa aquí i vol decidir sobre el futur d’Andorra.

I encara és més trist quan alguns d’aquests sectors recorren al discurs xenòfob o identitari per desacreditar aquells que qüestionen el relat oficial. 

"Curiós" patriotisme el d’alguns que es pengen la bandera mentre especulen amb l’habitatge, fan negocis fora del país i formen part d’un sistema que ha expulsat una generació sencera de l’accés a un projecte de vida digne.

Perquè aquesta és la realitat que molts intenten tapar: avui a Andorra hi ha gent treballant a jornada completa que no pot mantenir la seva família. Hi ha un mercat immobiliari absolutament trencat. Hi ha inseguretat jurídica. Hi ha una sensació creixent que les normes només s’apliquen per a alguns mentre altres han viscut durant anys en una posició de privilegi.

I davant d’això, el debat europeu s’ha convertit en una mena de dogma on qualsevol dubte és tractat gairebé com una heretgia.

El Govern té dret a defensar la seva estratègia. És legítim que vulgui seguir el calendari previst i signar l’acord abans del referèndum. I també és cert —cal dir-ho— que jurídicament la signatura no implica necessàriament l’entrada en vigor automàtica del text. Però afirmar això no elimina les conseqüències polítiques i diplomàtiques que una firma comporta.

Perquè la pregunta és evident: què passarà si Andorra signa i després la ciutadania diu “no”? Quina relació quedarà amb la Unió Europea? Hi haurà conseqüències sobre altres acords? Se’ns tancaran portes? O potser no passarà absolutament res. Ningú ho sap del cert. Precisament per això la gent vol poder debatre i decidir amb tota la informació damunt la taula.

El que sí que resulta intolerable és veure com es gasten més d’un milió d’euros públics en una campanya institucional que, lluny de ser neutral, ha funcionat com una promoció directa de l’acord. O veure com determinats mitjans reben subvencions mentre es construeix un relat únic favorable a una integració que beneficiarà sobretot grans interessos financers i empresarials.

Perquè els treballadors andorrans difícilment veuran miracles. El que probablement veuran és més competència salarial, més pressió sobre l’habitatge i un canvi profund en el model econòmic i social del país.

I mentrestant, des de despatxos, estudis de ràdio o fins i tot des d’Airbnbs  al Marroc, alguns donen lliçons de patriotisme mentre menyspreen ciutadans que simplement demanen votar.

Menys propaganda i més respecte.

Perquè el dret a decidir no és una amenaça per a Andorra. És, precisament, el que hauria de fer fort un país democràtic.