EDITORIAL | Amb amics com els de DA, qui necessita enemics?

Hi va haver una època —just abans de les eleccions del 2023— en què el projecte polític liderat per Xavier Espot semblava gaudir d’una solidesa difícil de qüestionar. Després d’una legislatura marcada per la gestió de la sortida de la pandèmia, la recuperació econòmica i la capacitat d’atraure inversió estrangera d’alt valor, el relat d’un país en creixement s’havia consolidat amb força. Els indicadors macroeconòmics acompanyaven, el deute públic es reduïa i la percepció general era la d’un cicle polític estable i eficient.

Aquell context, però, ha anat canviant de manera radical fins al moment actual. Les eleccions del 2023 van marcar un punt d’inflexió que, amb el pas dels mesos, ha evidenciat tensions polítiques i narratives cada vegada més visibles. El Debat d’Orientació Política celebrat recentment al Consell General n’ha estat una nova mostra: un Govern amb majoria absoluta, però en un entorn polític més fragmentat i amb una oposició més articulada i exigent.

En aquest escenari apareix de manera recurrent la idea dels “amics d’Espot”. No com un grup formal, sinó com aquell conjunt d’aliances polítiques, institucionals i estratègiques que han acompanyat el lideratge del cap de Govern al llarg de diferents etapes. Suports que en el seu moment van sostenir amb fermesa el projecte de Demòcrates per Andorra i que avui, segons el clima polític actual, es perceben més distants o fins i tot com rivals.

El debat parlamentari ha posat en relleu aquesta evolució. Mentre l’Executiu defensa la continuïtat de les seves polítiques —especialment en matèria d’habitatge, sanitat i estabilitat econòmica—, una part significativa de l’oposició considera que el discurs governamental s’ha allunyat del malestar social que reflecteixen algunes enquestes recents. 

En aquests estudis d’opinió, formacions com Concòrdia o Andorra Endavant han guanyat pes, mentre Demòcrates per Andorra perd part del atractiu que havia tingut en cicles anteriors. 

En aquest context de promeses i expectatives. s’ha instal·lat una sensació de decepció en diversos àmbits concrets de la gestió pública. Ni l’acord d’associació amb la Unió Europea ha estat encara tancat ni s’ha avançat cap a la seva culminació, ni l’avortament s’ha despenalitzat en els termes que s’havien obert inicialment al debat públic. 

A això s’hi sumen altres qüestions més estructurals: la manca d’una regulació clara del CBD, la manca d'un registre de la propietat obert, tràmits que poden superar els sis mesos per obrir un negoci, i les limitacions en la digitalització financera del país, amb absència de serveis com PayPal o Stripe. 

Cap a l'alçada per portar el volant

També hi ha una lectura menys crítica del paper de Xavier Espot dins del seu espai polític. De fet, una part del debat sobre la manca d’un relleu clar o d’un candidat alternatiu amb prou pes s’explica pel seu propi lideratge: ha estat una figura capaç d’ordenar, donar continuïtat i sostenir l’acció de govern en moments complexos, funcionant com a element central de cohesió interna. En aquest sentit, la seva presència ha actuat com un factor d’estabilitat a DA que ha anat més enllà de les conjuntures electorals.

Al mateix temps, aquesta centralitat també ha comportat una exposició pública molt elevada i un nivell de pressió mediàtica constant, amb un debat sovint polaritzat. En aquest clima, han aparegut també comentaris i titulars de to marcadament polèmic en alguns espais digitals i mediàtics, fins i tot en entorns pròxims al seu propi espai polític, on se l’ha arribat a caricaturitzar amb expressions controvertides com la de “CEO del sexe”, utilitzada de manera informal i crítica en aquest context.

Tot plegat s’emmarca en un problema central que segueix molt present en el debat polític i social: l’accés a l’habitatge, amb uns preus de lloguer que continuen sent molt elevats i que alimenten el malestar de bona part de la ciutadania.

El Debat d’Orientació Política ha reforçat aquesta sensació de transició. El to més contundent del cap de Govern i les crítiques de l’oposició han evidenciat un moment polític menys harmònic que en etapes anteriors. I aquí apareix la qüestió de fons: fins a quin punt el lideratge d’Espot continua sent l’actiu principal del seu espai polític o si, per contra, ha passat a conviure amb una estructura menys cohesionada del que havia estat.

En política, els lideratges forts sovint actuen com a element d’unió, però també poden generar dependència. Quan el context canvia, aquesta fortalesa pot transformar-se en una vulnerabilitat si no va acompanyada d’una renovació del projecte o d’una adaptació del discurs a noves sensibilitats socials.

Parlar d’“amics” en política no implica fidelitats personals, sinó equilibris estratègics. I aquests equilibris semblen estar en procés de reajustament. El Govern manté la majoria parlamentària i la capacitat institucional, però el relat d’estabilitat que l’havia acompanyat en etapes anteriors ja no és tan evident. 

En última instància, el repte per a Demòcrates per Andorra no és només electoral, sinó també narratiu: reconnectar amb una societat que ha evolucionat en pocs anys. I fer-ho en un context més plural, més competitiu i més exigent.