Chat Control. Quan la por truca a la porta de la privacitat

La protecció de la infància és una obligació. Però també ho és preservar els drets que defineixen una societat democràtica. 

Hi ha gestos tan quotidians que gairebé han deixat de cridar-nos l'atenció.

Desbloquegem el telèfon. Obrim una aplicació. Escrivim un missatge. Enviem una fotografia als nostres fills, felicitem un amic, expliquem una preocupació a la parella o compartim una conversa amb el metge, l'advocat o un company de feina.

Ho fem amb absoluta naturalitat perquè, en el fons, continuem creient que aquestes paraules pertanyen només a qui les escriu i a qui les rep.

La intimitat sempre ha estat això: un espai invisible on podem ser nosaltres mateixos sense sentir-nos observats.

Però, de vegades, els grans canvis no arriben fent soroll. Arriben en forma de propostes legislatives aparentment tècniques, amb noms que semblen inofensius i objectius que ningú no gosaria qüestionar.

És aquí on apareix Chat Control.

Un nom que, més enllà del debat polític, ens obliga a formular una pregunta molt més profunda:

Fins on estem disposats a renunciar a la nostra privacitat en nom de la seguretat?

Abans de continuar, cal deixar una cosa molt clara.

La lluita contra l'explotació sexual infantil no admet matisos. És una prioritat absoluta. Les víctimes mereixen tota la protecció possible i les forces policials han de disposar dels recursos necessaris per identificar, perseguir i condemnar els responsables.

Precisament perquè ningú discuteix aquest objectiu, el debat mereix encara més serenitat.

La proposta coneguda com a Chat Control, impulsada per la Comissió Europea, pretén reforçar la detecció de material d'abús sexual infantil a Internet. Al llarg de la seva tramitació ha anat evolucionant i ha incorporat modificacions, però una de les qüestions que continua generant més controvèrsia és la possibilitat d'analitzar comunicacions privades mitjançant eines automatitzades abans que existeixi una sospita concreta sobre una persona.

I és aquí on moltes veus expertes han començat a expressar preocupació.

No perquè defensin els delinqüents.

Sinó perquè defensen els drets de tothom.

El Supervisor Europeu de Protecció de Dades (EDPS) i el Comitè Europeu de Protecció de Dades (EDPB) han advertit reiteradament que qualsevol sistema de vigilància de les comunicacions ha de respectar els principis de necessitat, proporcionalitat i mínima ingerència en els drets fonamentals. No és una opinió política. És una exigència jurídica pròpia d'un Estat de dret.

La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, en els seus articles 7 i 8, protegeix el respecte a la vida privada, al secret de les comunicacions i a la protecció de les dades personals. No són drets decoratius. Formen part dels pilars sobre els quals s'ha construït el projecte europeu després de les experiències més fosques del segle XX.

Per això el debat és molt més gran que una aplicació de missatgeria.

El debat és quin model de societat volem deixar als nostres fills.

Durant dècades hem assumit un principi senzill: quan existeixen indicis de delicte, la policia investiga una persona concreta amb autorització judicial.

Aquest model protegeix dues coses alhora.

La seguretat.

I la llibertat.

Chat Control introdueix una idea diferent.

La possibilitat que les comunicacions de milions de ciutadans puguin ser objecte d'anàlisi preventiva per intentar detectar una minoria de delinqüents.

Pot semblar una diferència subtil.

No ho és.

Perquè canvia el punt de partida.

Ja no es tracta d'investigar qui desperta sospites.

Es tracta de revisar tothom per descobrir si algú pot arribar a ser sospitós.

És un canvi de paradigma.

I els canvis de paradigma rarament es produeixen d'un sol cop.

Arriben a poc a poc.

Mitjançant excepcions.

Mitjançant mesures extraordinàries.

Mitjançant la convicció que, aquesta vegada, la causa justifica qualsevol eina.

Però la història europea ens ha ensenyat que els drets fonamentals no acostumen a desaparèixer sobtadament.

Es desgasten.

Es redueixen una mica.

I després una mica més.

Fins que un dia descobrim que allò que abans era excepcional s'ha convertit en normal.

Sovint escoltem una frase que sembla definitiva: «Si no tens res a amagar, no t'hauria de preocupar.»

És una afirmació tan repetida com enganyosa.

La privacitat mai no ha existit perquè amagàvem delictes.

Existeix perquè tots necessitem un espai on pensar, equivocar-nos, confiar, estimar o simplement conversar sense sentir que algú podria estar observant.

Ningú no deixa la porta de casa oberta perquè sigui una persona honesta.

Ningú no publica el seu historial mèdic perquè no tingui res a ocultar.

Ningú no entrega el seu diari personal per demostrar la seva innocència.

La intimitat no és el refugi dels culpables.

És la casa de la llibertat.

També convé recordar que les comunicacions privades no només protegeixen ciutadans anònims.

Protegeixen periodistes que investiguen casos de corrupció.

Protegeixen advocats que defensen els seus clients.

Protegeixen metges que escolten els seus pacients.

Protegeixen psicòlegs.

Protegeixen denunciants.

Protegeixen víctimes.

Quan debilitem el secret de les comunicacions, encara que sigui amb la millor de les intencions, també debilitem totes aquestes relacions de confiança que sostenen una societat democràtica.

Les institucions europees continuen negociant aquesta proposta. El text encara no està definitivament tancat i el debat polític continua obert, precisament perquè no és fàcil trobar un equilibri entre la protecció dels menors i la preservació dels drets fonamentals.

I probablement aquesta és la bona notícia.

Que encara discutim.

Que encara ens fem preguntes.

Que encara no hem assumit que qualsevol tecnologia disponible s'hagi d'utilitzar simplement perquè és possible.

La tecnologia avança a una velocitat extraordinària.

El dret intenta seguir-la.

Però la llibertat sempre necessita una mica més de temps que els algoritmes.

Potser aquest és el repte de la nostra generació.

Evitar que la por acabi decidint per nosaltres.

Perquè les societats lliures no es defineixen només per la seva capacitat de perseguir els criminals.

També es defineixen per la seva determinació de protegir els innocents.

Fins i tot quan això és més difícil.

Quan renunciem a una part de la nostra intimitat, és molt probable que ho fem amb la millor de les intencions.

La pregunta és si algun dia sabrem recuperar-la.

O si, sense adonar-nos-en, haurem ensenyat als nostres fills que la privacitat ja no és un dret, sinó un privilegi concedit per la tecnologia.

I aleshores potser serà massa tard per preguntar-nos quan vam deixar d'obrir una conversa amb la tranquil·litat que només la llegirien dues persones.

La història ens recorda que les democràcies no solen perdre les seves llibertats d'un dia per l'altre. Les van cedint a poc a poc, gairebé sempre amb bones intencions. Primer és una excepció. Després una urgència. Finalment, una nova normalitat. Per això els drets fonamentals no existeixen per protegir els culpables, sinó per garantir que els innocents continuïn sent lliures.

Potser George Orwell no va escriure 1984 pensant en els telèfons intel·ligents ni en els algoritmes. Però va entendre abans que ningú que la llibertat també es perd quan acabem acceptant que algú pugui observar-nos sempre. La tecnologia ha canviat. Pero La pregunta continua sent la mateixa.

Quan deixem d'actuar com si fóssim lliures i comencem a actuar com si sempre ens observessin, encara podem anomenar-ho llibertat?