Personalitat, llibertat i sobirania
Article d'opinió de Claror
Quan parlem de ser sobirà, el diccionari és molt clar: “Que té l’autoritat suprema dins un estat. Príncep sobirà. El poble sobirà”. El 19 de març de 1983, Oscar Ribas Reig va dir:
“És precís que Andorra s'integri de ple en el món internacional mantenint la seva personalitat, salvaguardant la seva llibertat i vetllant per la seva sobirania”.
Quan parlem d’Andorra i sobirania, és evident que la sobirania recau en el poble andorrà, mai en tercers, i això avui, sense signar l’AA, és una realitat.
La capacitat de decidir d’un estat sense dependre de ningú, sobre el seu present, futur i les seves lleis, és l’intangible més important que un país pot tenir.
La gestió centralitzada de la UE amb ingestes reglamentacions feixugues posa en una situació d’indefensió el nostre pais al no poder assumir aquesta càrrega.
Tot i què el Tractat de Lisboa estableixi que es té en compte l’idiosincràcia de cada pais, amb aquest AA Andorra queda totalment al marge de la presa de decisions i a la vegada en una situació de poques garanties de competència davant fins i tot de països no UE que poc cumpleixen a origen les regulacions europees i són la causa de molts mals de caps a la UE.
Amb l’AA, Andorra haurà d'incorporar al seu ordenament jurídic una gran quantitat de normativa europea (directives i reglaments) en àmbits com transports, mercats públics, lliure circulació, energia, etc.
Tenint en compte que Andorra no participa ni participarà en la votació d'aquestes normes al Consell de la UE ni al Parlament Europeu, però n'haurà d'aplicar el contingut, és un cas evident de pèrdua de sobirania.
L'Annex XVI obliga Andorra a aplicar les directives europees de contractació pública. Això significa que les licitacions públiques andorranes hauran d'estar obertes a empreses de tota la UE en les mateixes condicions que les empreses andorranes; aquí no només perdem sobirania, sinó que les empreses andorranes no podran competir contra gegants europeus.
L'Annex VIII estableix un sistema de quotes per als residents europeus a Andorra:
L'augment mínim anual de permisos de llarga durada no pot ser inferior al 7% de la mitjana dels cinc anys anteriors.
L'augment mínim de permisos sense activitat econòmica no pot ser inferior al 2,5% En resum, en matèria d'immigració, perdem tota la sobirania i hem de garantir un creixement mínim que Andorra no pot bloquejar.
L'Article 35 estableix que, excepte en matèria de cabotatge, Andorra no pot signar nous acords bilaterals amb estats membres de la UE sobre transport per carretera en àmbits coberts per l'acord. Això limita la seva capacitat de negociació bilateral.
Podríem seguir en molts altres punts on perdem sobirania i, per tant, capacitat de decisió. Però el més greu de tot és que ni tan sols podem participar en l’elaboració de totes aquestes normes a les quals quedarem automàticament sotmesos, i que estan pensades per països molt diferents al nostre en termes econòmics, socials, polítics i geogràfics.
Tornem al 1983: “És precís que Andorra s'integri de ple en el món internacional mantenint la seva personalitat, salvaguardant la seva llibertat i vetllant per la seva sobirania”.
Aquest acord està mal negociat i compromet el futur d’Andorra i els andorrans, fent que perdem la nostra autonomia en la presa de decisions; i ens obliga a assumir lleis que no han estat pensades per nosaltres ni tenen en compte la nostra personalitat, fent que la nostra llibertat quedi en una anècdota, i evidentment no vetlla per la nostra sobirania.
Volem perdre l’actiu més important que té Andorra? La sobirania, la capacitat de decidir i actuar amb total llibertat? Decididament, des de Claror, diem NO. No a aquest acord, i NO a una dictadura normativa dissenyada a milers de quilòmetres, que a més no només no està pensada ni tan sols per als propis socis de la UE, sinó que encara menys per Andorra.
Ja hem vist on ha dut els seus socis la UE en el context mundial: a una pèrdua de protagonisme global, problemes migratoris, socials, econòmics, polítics, de gestió i d’entesa.