Andorrans troben "El Dorado" immobiliari al Marroc mentre critiquen la inversió estrangera a Andorra
Al Marroc, la diferència entre els salaris locals i el capital disponible per part d’inversors estrangers pot ser molt significativa
«La bandera d’Andorra ha llegado a Marruecos, capullos». Amb aquesta frase, el conegut creper de la rotonda ha mostrat la seva vinculació amb el Principat mentre continua desenvolupant projectes i inversions al Marroc, el seu país d’origen.
Segons ha pogut saber La Veu Lliure, el conegut empresari estaria realitzant diverses inversions al Marroc, especialment a Tànger, en un moviment que s’emmarca en una tendència cada vegada més habitual entre persones vinculades a Andorra que busquen oportunitats de negoci fora del país.
El fenomen posa sobre la taula una contradicció que va més enllà d’un cas concret. Mentre a Andorra determinats sectors polítics i mediàtics han convertit la inversió estrangera en un dels principals arguments per explicar l’augment del preu de l’habitatge, molts inversors busquen precisament oportunitats en altres països on els costos d’adquisició, la mà d’obra i la conversió de moneda poden fer més atractives determinades operacions.
La doble vara de mesurar amb la inversió estrangera
El debat es fa especialment visible quan es compara el discurs que alguns actors mantenen a Andorra amb les seves pròpies decisions d’inversió a l’estranger.
Un dels casos que ha generat més comentaris és el del periodista i assessor de Demòcrates per Andorra, Ricard Poy, que, segons la informació de què disposa aquest mitjà, fa anys que manté interessos inversors al Marroc.
La qüestió no és que invertir al Marroc sigui il·legal —no ho és— ni que qualsevol persona no pugui buscar oportunitats empresarials fora del seu país. El debat apareix quan determinats perfils critiquen de manera recurrent els efectes de la inversió estrangera sobre el mercat immobiliari andorrà i, al mateix temps, participen o busquen oportunitats en mercats estrangers amb costos i nivells de renda molt diferents.
El mateix argument que s’utilitza a Andorra per denunciar que els inversors amb més capital poden pressionar els preus de l’habitatge es podria aplicar, des de la perspectiva local, a qualsevol altre mercat on un inversor estranger disposi d’una capacitat econòmica molt superior a la dels residents.
Al Marroc, la diferència entre els salaris locals i el capital disponible per part d’inversors estrangers pot ser molt significativa. Això planteja una pregunta evident: si la inversió estrangera pot contribuir a tensionar l’accés a l’habitatge a Andorra, per què el mateix fenomen deixa de ser problemàtic quan els inversors són andorrans o residents del Principat i operen en altres països?
El problema no hauria de ser l’origen de l’inversor
El debat sobre l’habitatge exigeix, precisament, evitar els dobles raser. Si el problema és l’especulació, la compra massiva d’immobles o la transformació d’habitatges en allotjaments turístics, el criteri hauria de ser el mateix amb independència de si l’inversor procedeix d’Espanya, França, Andorra o el Marroc.
El que no sembla coherent és defensar una política restrictiva per a la inversió estrangera a Andorra mentre es considera legítim que els mateixos ciutadans andorrans o residents inverteixin en altres països aprofitant precisament les diferències de preus, salaris i costos.
I la mateixa lògica que atrau inversors estrangers a Andorra pot portar un resident andorrà a invertir al Marroc: buscar un entorn on el capital disponible permeti accedir a oportunitats que, pel preu, resultarien inaccessibles per a bona part de la població local.
Un debat que va més enllà dels youtubers
Durant els darrers anys, una part del debat públic andorrà ha centrat les seves crítiques en els youtubers, empresaris i inversors estrangers que es traslladen al Principat. Se’ls acusa de contribuir a l’encariment de l’habitatge i de dificultar l’accés dels ciutadans locals al mercat immobiliari.
Tanmateix, el fenomen de la inversió internacional no s’atura a les fronteres d’Andorra. Els mateixos ciutadans que rebutgen que els estrangers inverteixin al Principat també poden invertir en altres països, on els seus recursos econòmics poden tenir un impacte molt més gran en relació amb el poder adquisitiu de la població local.
La qüestió, per tant, no hauria de ser si un inversor és andorrà, espanyol, marroquí o de qualsevol altra nacionalitat. El debat real hauria de centrar-se en quin tipus d’inversió es fa, quins efectes té sobre el mercat de l’habitatge i quines regles s’han d’aplicar a tothom per igual.
