EDITORIAL | Quan les polítiques socials es construeixen amb accions i no amb idealismes

En temps en què alguns insisteixen que la política social consisteix simplement a repartir subsidis com si els recursos públics caiguessin del cel, notícies com la que ens ha arribat del Ministeri de Salut i del SAAS ens recorden què és la solidaritat de debò: aquella que dóna vida, que restaura la visió i que dignifica tant el que rep com el que dona.

En només cinc mesos, el nou circuit de donació de còrnies ha permès deu donacions, sis de les quals ja han retornat la vista a pacients andorrans. És difícil imaginar una política més efectiva que aquesta: no prometre, sinó fer. 

No viure d’eslògans, sinó construir estructures reals que funcionen: convenis amb el Banc de Sang i Teixits de Catalunya, col·laboració amb l’Hospital Clínic de Barcelona, equips mèdics preparats i protocols rigorosos que garanteixin el respecte al donant.

Política del sentit comú

Aquesta és la diferència entre l’ideal buit i el progrés tangible. Una cosa és dir que “cal ajudar”, i una altra és fer-ho amb serietat i responsabilitat, dotant el sistema sanitari de recursos, garantint que qualsevol ciutadà —sense distincions ideològiques ni socioeconòmiques— tingui accés a una segona oportunitat de veure-hi, de viure-hi amb plenitud.

Els fets ho demostren: la millor política social no és aquella que pretén regalar-ho tot a tothom, sinó aquella que, gràcies a l’esforç de tots, construeix un país on cadascú pot rebre l’ajuda que necessita en el moment oportú. Un país amb infraestructures fortes, hospitals equipats, circuits mèdics homologats i professionals formats. Un país on es pot trasplantar una còrnia sense haver de dependre de cap miracle ni de cap promesa electoral.

La solidaritat no és repartir diners. La solidaritat és organitzar-se. És treballar. És decidir que volem ser útils als altres no amb crits, sinó amb fets. I Andorra, una vegada més, demostra que quan actua amb serietat, pot ser un referent de generositat i eficiència alhora.