Espanya crema mentre la política es fa 'selfies' entre les cendres

Espanya torna a cremar. I, com cada estiu, el foc no només devora milers d'hectàrees. També deixa al descobert una realitat molt més preocupant: la incapacitat d'una classe política que sembla viure instal·lada en la reacció permanent i la propaganda, en lloc de la prevenció i la gestió.

Els boscos no entenen d'ideologies. Les flames tampoc. Però els nostres dirigents sí que semblen entendre únicament de titulars, de xarxes socials i de càlcul electoral. Quan l'incendi ja ha arrasat pobles sencers, arriben les visites institucionals, les promeses d'ajudes i les declaracions solemnes. Sempre després. Mai abans.

Espanya fa dècades que pateix incendis forestals. Ningú no pot dir que siguin imprevisibles. Es coneixen els riscos, les zones més vulnerables i els mesos més perillosos. Tot i això, la sensació que queda cada estiu és la mateixa: s'improvisa massa i es planifica massa poc.

Mentrestant, els qui sostenen el país són els de sempre. Bombers, brigades forestals, agents mediambientals, membres de la UME, Guàrdia Civil, policies, sanitaris i centenars de voluntaris que es juguen la vida sense preguntar qui governa ni qui sortirà millor a la fotografia. Ells sí que compleixen. Ells sí que hi són quan cal.

El que costa d'entendre és que, en un país que presumeix de transició ecològica, sostenibilitat i grans plans estratègics, continuï existint un debat recurrent sobre si es dedica prou atenció a la prevenció, al manteniment dels boscos o a dotar dels recursos necessaris aquells que combaten el foc. La natura no es protegeix únicament amb discursos des d'un faristol.

I mentre els veïns veuen com desapareixen cases, conreus i anys d'esforç, la política torna a fer allò que millor sap fer: buscar culpables abans que solucions. Govern contra comunitats autònomes. Comunitats autònomes contra Govern. Un intercanvi de retrets que ja resulta tan previsible com les onades de calor.

Els espanyols comencen a estar cansats de sentir que tot és culpa del canvi climàtic, com si aquesta explicació fos suficient per tancar qualsevol debat sobre la gestió pública. El clima hi influeix, sens dubte. Però precisament perquè sabem que els estius seran cada vegada més durs, l'obligació d'anticipar-se és més gran, no pas menor.

La política no pot apagar un incendi amb una piulada. Tampoc amb una compareixença plena de bones paraules. Governar consisteix a preveure, gestionar i assumir responsabilitats. I quan cada estiu assistim a escenes semblants, és legítim preguntar-se si algú està aprenent realment dels errors.

Espanya necessita menys màrqueting polític i més gestió. Menys fotografies amb armilles d'emergència i més inversions eficaces durant tot l'any. Menys discursos grandiloqüents i més respecte per aquells que es deixen la pell entre les flames.

Perquè els incendis són inevitables. La resignació política, no.

I potser aquesta sigui la tragèdia més gran de totes: que a Espanya sembla extingir-se abans un incendi forestal que no pas el costum d'alguns dirigents de convertir cada desastre en una oportunitat per fer política en lloc de fer la seva feina.