La portada de la vergonya

El 2023 jo veia amb bons ulls l’acord d’associació amb la Unió Europea. Ho dic perquè ningú no em pugui atribuir una oposició de partida a qualsevol acostament a Europa. La possibilitat que els andorrans disposessin de més drets als països del nostre entorn em semblava positiva. Tenim vincles familiars, professionals i personals amb els estats membres. Era raonable voler facilitar aquestes relacions.

Però una expectativa favorable no és un xec en blanc. A mesura que s'ha pogut coneixer el contingut de l’acord i he escoltat les explicacions dels seus defensors, aquella confiança s’ha convertit en preocupació. Tenim dret a canviar d’opinió quan el que ens expliquen deixa de convèncer-nos. I tenim dret a exigir respostes sense que ens tractin d’ignorants, d’irresponsables o d’enemics del progrés.

És des d’aquesta posició que qüestiono el paper del Diari d’Andorra. Al meu entendre, la seva manera d’abordar aquest debat transmet una proximitat excessiva amb el relat governamental. En un país petit, amb un ecosistema polític, econòmic i mediàtic que considero massa endogàmic, aquesta proximitat és especialment preocupant. Un diari amb influència té una responsabilitat proporcional: ajudar els lectors a entendre què s’està decidint.

La meva crítica és que el compromís amb el sí sembla haver passat per davant de la distància crítica. I quan això passa, una portada pot acabar funcionant com una peça de campanya.

El debat entre Jaume Bartumeu i Cerni Escalé em va deixar precisament aquesta sensació: massa advertiments sobre què ens podria passar si rebutgem l’acord i massa poca discussió concreta sobre les obligacions que assumirem si l’acceptem. A Bartumeu li vaig trobar a faltar allò que considero imprescindible en una qüestió d’aquesta magnitud: articles, disposicions i arguments jurídics identificables que sostinguin els escenaris que planteja.

Escalé podia haver estat més contundent. Però la contundència escènica no substitueix la solidesa d’un argument. Ni l’experiència política converteix una previsió en una certesa.

Si volem parlar del text, parlem-ne. La Directiva 2004/38/CE figura a l’annex VIII de l’acord, amb les adaptacions previstes. Per tant, la discussió sobre els drets de residència i de circulació té una base jurídica concreta que els ciutadans han de poder conèixer.

El mateix portal informatiu del Govern reconeix que, amb l’acord, el reagrupament familiar serà possible encara que s’hagi exhaurit la quota. Això no permet anunciar, sense una estimació rigorosa, quantes persones arribaran. Però sí que obliga a explicar què significa per a un país amb un territori limitat i amb preocupacions evidents sobre l’habitatge i els serveis. Mantenir un sistema de quotes i permetre reagrupaments quan aquestes quotes ja estan exhaurides són dues realitats que s’han d’explicar juntes.

També cal precisió quan es parla de les persones que busquen feina. L’article 14.4.b de la directiva protegeix davant determinades expulsions qui acrediti que continua buscant treball i que té possibilitats reals de ser contractat 

Amb els antecedents penals passa una cosa semblant. Segons la informació oficial, es preveu una declaració per a tothom, verificacions sistemàtiques per a professions sensibles i aleatòries per a la resta. Això és un canvi respecte de la verificació sistemàtica actual. Podem discutir si el nou sistema serà suficient, però primer cal reconèixer que el sistema canvia.

Aquesta és la discussió que alguns volen llegir als diaris: què conservem, què modifiquem, quines garanties tenim i quin marge de decisió ens queda.

La sobirania per alguns sembla que enguany té un valor pràctic. Es manifesta en la capacitat de decidir les normes amb què organitzem el país. Per això em preocupa la lleugeresa amb què de vegades es tracta la seva cessió. Demanar explicacions sobre el paper de la jurisprudència europea és una exigència democràtica elemental.

La mateixa exigència s’ha d’aplicar a l’economia. Les empreses andorranes mereixen conèixer els costos d’adaptació, els terminis i les condicions en què competiran. Una obertura pot oferir oportunitats, però els beneficis no s’han de repartir necessàriament de manera equilibrada. Una petita empresa local no disposa dels mateixos recursos que un gran operador internacional.

I Andorra Telecom mereix un debat propi: quin impacte tindran els canvis sobre el seu negoci, sobre els ingressos que aporta al país i sobre el servei que reben els ciutadans? Aquestes preguntes necessiten xifres i escenaris contrastables. La paraula «oportunitat» no és una resposta suficient.

Tampoc em tranquil·litza que la fiscalitat quedi fora del contingut de l’acord, tal com assenyala el Govern. Reconèixer aquest fet és necessari. Ara bé, la meva preocupació política va més enllà: quina capacitat tindrà Andorra per defensar el seu model davant futures pressions dels seus interlocutors? Una eventual pressió futura no és una obligació fiscal ja escrita, però és legítim preguntar-se com la podríem afrontar.

El meu desacord també té a veure amb la direcció política d’Europa. Em preocupen les prioritats migratòries, els costos de determinades polítiques ambientals i la resposta europea a l’escalada militar. No considero que qualsevol decisió adoptada a Brussel·les sigui bona pel simple fet de ser europea. Els interessos dels ciutadans mereixen ser examinats en cada decisió.

Però la pregunta principal continua sent andorrana: quin país volem construir?

Em preocupa un futur en què una minoria molt benestant pugui viure còmodament, una classe treballadora estrangera sostingui bona part de l’activitat en condicions precàries i les famílies que volen arrelar-hi trobin cada vegada menys espai. Aquest risc mereix una discussió seriosa, tant si defensem l’acord com si el rebutgem.

Els treballadors que venen mereixen salaris i habitatges dignes. La seva vulnerabilitat hauria d’interpel·lar els empresaris i les institucions. Un model que necessita treballadors però no els permet viure amb dignitat té un problema que cap campanya publicitària pot resoldre.

I als andorrans els hem de poder oferir alguna cosa més que facilitats per marxar. Poder estudiar, treballar o residir a l’exterior és positiu. Poder quedar-se a Andorra, formar-hi una família i desenvolupar-hi un projecte de vida també hauria de ser una prioritat.

Per això considero tan greu que el debat mediàtic es converteixi en una competició per proclamar vencedors i derrotats. Una portada no resol les preguntes sobre immigració, habitatge, competència o sobirania. La feina del periodisme és posar aquestes preguntes damunt la taula i insistir fins a obtenir respostes.

El Diari d’Andorra té tot el dret a defensar el sí. Jo tinc tot el dret a qüestionar-ne el criteri editorial i a considerar que la seva cobertura contribueix a reforçar el relat del poder. El lector, al seu torn, té dret a distingir clarament entre informació, interpretació i posicionament.

També té dret a discrepar. Una persona crítica amb l’acord no ha de justificar permanentment la seva intel·ligència, la seva bona fe o el seu compromís amb el país. Els partidaris del sí han de convèncer-la amb arguments. I els partidaris del no hem d’acceptar la mateixa exigència. 

Cap portada pot substituir aquestes respostes. La vergonya comença quan un diari deixa d’exigir-les perquè ja ha decidit quina ha de ser la conclusió.