"En la mesura que pugui Andorra ha de seguir el mateix camí que fins ara"

Miguel Anxo Bastos, economista i politòleg de la Universidade de Santiago de Compostela (USC), ofereix en aquesta entrevista la seva visió crítica sobre la intervenció estatal en l’economia i l’educació financera. Conegut pel seu estil directe i pel seu enfocament anarcocapitalista, Bastos defensa que moltes empreses qualificades com a “estratègiques” pels governs podrien operar amb més eficiència si s’apliquessin principis de mercat.

A més, reflexiona sobre els obstacles culturals que dificulten l’adopció de sistemes basats en la llibertat individual i els mercats lliures, subratlla la importància de l’educació financera voluntària per fomentar la responsabilitat econòmica i analitza com polítiques com la renda bàsica o les subvencions poden desviar capital que podria impulsar la iniciativa privada.

Finalment, comenta la situació particular d’Andorra davant de l’Acord amb la UE, aconsellant prudència i adaptació de les directrius europees al context local.

Vostè critica la intervenció estatal en l’economia. Creu que els governs actuals estan malgastant recursos intentant “controlar” sectors estratègics, i com podrien els mercats resoldre aquests problemes de manera més eficient?

La definició d’una empresa com a estratègica o no és més una qüestió política que econòmica. Gairebé sempre una empresa es considera estratègica perquè els governs així ho decideixen, i deixa de ser-ho pels mateixos motius. Durant molt de temps la mineria del carbó es considerava un sector estratègic, incloses les subvencions, i avui es veu com una activitat a extingir. La producció d’electricitat és estratègica, però no la producció de vestits. La defensa pot ser-ho, però, com expliquen els autors de l’escola de Copenhaguen, moltes indústries poden securitzar-se i considerar-se essencials per a la defensa. Altres indústries poden ser estratègiques per a un territori determinat, com la de joguines en certes zones d’Espanya. Estratègica és la indústria o sector econòmic que l’Estat decideix protegir, i la majoria d’elles podrien justificar-se en aquests termes. Per tant, els problemes econòmics d’aquestes empreses són els mateixos que els de qualsevol altra i responen als mateixos principis. Però, fins i tot si volguéssim garantir l’existència d’alguna d’elles, el millor seria deixar-les operar amb els principis del mercat. No falten galetes, llapis o tomàquet fregit als mercats, per la qual cosa no hi ha cap raó perquè els productes o serveis estratègics no segueixin aquests mateixos principis.

Segons vostè, quin és el principal obstacle perquè les societats modernes adoptin sistemes basats en la llibertat individual i mercats lliures, sense dependre tant d’impostos i burocràcia estatal?

En primer lloc, perquè no són acceptats per aquestes societats. Els sistemes privatitzats es veuen com una cosa que beneficia els rics, mentre que els públics serien de tots i al servei de tota la societat. Són principis en què la majoria de nosaltres hem estat educats i és difícil assumir el contrari, excepte que s’estudiï amb calma. Però, com és normal, la major part de la població no té per què entendre la lògica de funcionament dels serveis públics i privats, perquè requereix temps i accés a coneixement especialitzat. Com és habitual, encara que els materials estiguin disponibles gratuïtament en obert, moltes persones no coneixen aquestes idees perquè es dediquen a altres professions o tenen altres interessos. Si hi ha un error seria nostre, per no ser capaços d’explicar bé aquests punts i, almenys, aconseguir que les persones en discuteixin. Normalment ens centrem en arguments econòmics i descuidem altres formes de coneixement com la literatura, l’art, la història o altres ciències socials, que haurien de servir per explicar aquests punts. Això tampoc vol dir que hagin d’acceptar-los, però almenys haurien de conèixer-los per poder dialogar-hi. Òbviament, els estats tampoc utilitzen els seus mitjans, com escoles o mitjans de comunicació, per donar-ne una visió positiva. Normalment ignoren els arguments contraris, no els combaten, cosa que seria una postura molt intel·ligent per part seva, si fos deliberada. També passa que molts defensors teòrics dels serveis públics només coneixen parcialment aquestes idees. Difondre més i sobretot millor hauria de ser la nostra postura.

L’educació fiscal i econòmica sol ser limitada. Des de la seva perspectiva, com es podrien formar ciutadans que entenguin la importància de l’estalvi, la inversió i la responsabilitat financera personal sense dependre de l’Estat?

La tasca d’educació financera ja és una de les principals ocupacions dels divulgadors liberals, en totes les seves variants. S’ha millorat molt en els últims anys. Crec que mai s’ha estat millor en aquest aspecte, almenys en quant a educació formal i sistemàtica. Jo no canviaria gaire res aquí, només continuar amb el que ja funciona bé. No sóc especialment partidari que s’ensenyin obligatòriament a les escoles. En tot cas, en tallers voluntaris. Fins i tot podria ser contraproduent, perquè si són obligatòries es podria generar animadversió entre els joves. Ara hi ha molts que aborden aquests estudis de manera lliure i entusiasta.

Molts debats contemporanis, com la renda bàsica o les pensions, se centren en intervencions estatals massives. Creu que aquestes polítiques redueixen la iniciativa individual i la innovació empresarial?

El problema de les subvencions i de les rendes bàsiques no és tant que minin l’esperit emprenedor, encara que bé poden fer-ho, ja que qui té aquest tipus d’esperit acaba manifestant-lo. El problema és que desvien el poc capital existent, estalvis, cap al finançament via impostos o deute públic d’aquestes mesures polítiques. Per tant, deixen els emprenedors sense el capital necessari per finançar els seus projectes i, en conseqüència, la seva capacitat es veu molt reduïda.

Els últims anys s’han congestionat alguns serveis públics o s’ha encarit l’habitatge, especialment més que en altres zones europees a Andorra pel seu notable creixement econòmic. Com creu que hauria d’actuar Andorra davant una situació tan particular, tenint en compte que podria haver d’acollir aviat les directrius europees per l’Acord amb la UE?

Des de fora i sense entrar en qüestions d’altres països, penso que haurien de debatre si se’ls compensa o no adoptar les mesures transitàries. Desconec quin és el grau de compromís que tenen amb elles, però en la mesura que puguin haurien de seguir el mateix camí que fins ara, que va ser el que els va permetre assolir l’elevat desenvolupament amb què compten actualment. Potser definir una mica com els hi va als països de la UE, com els seus veïns Espanya i França, abans d’adoptar aquestes mesures, i en la mesura que puguin adaptar-les o intentar limitar-ne els aspectes més lesius.