Parlem de prioritat nacional

Cuidar els de casa no és odiar els de fora. Hi ha paraules que, de tant repetir-les sense entendre-les, acaben perdent el seu significat. I n’hi ha d’altres que alguns voldrien convertir directament en paraules prohibides. 

«Prioritat nacional» sembla haver entrat en aquesta segona categoria. N’hi ha prou que algú la pronunciï perquè apareguin immediatament les etiquetes de «feixisme» o «extrema dreta». 

Però quan una paraula es converteix en un insult abans d’haver-ne discutit el significat, ja no estem davant d’un debat polític, sinó davant d’un prejudici imposat des de la ignorància.

De fet, a Andorra l’expressió no és cap invent importat. El mateix llenguatge parlamentari andorrà ja parlava de «prioritat nacional» fa dècades. 

En documentació del CG de 1994, per exemple, es feia servir l’expressió per referir-se a les prioritats del país en matèria d’infraestructures i inversió. Afirmar que la simple utilització del concepte converteix algú en feixista és, com a mínim, una banalització extraordinària del feixisme. I també una mostra preocupant de pobresa intel·lectual… No tot allò que desagrada a l’esquerra és feixisme.

Partim del fet que el concepte de prioritat nacional no hauria de ser objecte de censura, sinó de discussió política: PRIORITAT. En què? En l’accés a l’habitatge? En determinades prestacions? En les polítiques d’immigració? En la protecció dels salaris? 

En les oportunitats dels joves que han crescut al país? Prioritat nacional no significa que un estranger sigui menys persona que un andorrà. 

Significa que un Estat té una responsabilitat primera envers la seva pròpia comunitat política. I això no és una idea radical. És el funcionament ordinari de qualsevol comunitat… Posem-ne un exemple senzill. 

Una mare procura primer que el seu fill tingui menjar, educació, una casa i un futur abans de preguntar-se si pot ajudar un desconegut. Això no significa que odiï el desconegut. Tampoc significa que consideri que el seu fill tingui més valor humà. Significa que té una responsabilitat especial envers aquell que depèn directament d’ella. 

Amb l’Estat passa una cosa semblant. Un govern ha de garantir primer que les persones que ja formen part de la seva comunitat puguin accedir a un habitatge, mantenir un nivell de vida raonable i construir un futur. I només després, dins dels límits materials del país, ha de determinar quanta immigració pot assumir, de quin perfil i amb quines condicions.

El debat no és si Andorra necessita immigració, sinó com la gestionem. Primer, on els posem si molts residents de tota la vida ja tenen dificultats per trobar habitatge? I segon, com garantim la convivència? Qui arriba ha d’integrar-se… Com advertia Huntington, les diferències culturals poden generar conflictes quan no existeix una base comuna de valors. El punt està en el fet que Andorra ha de ser oberta, però sense deixar de ser Andorra.

No és una qüestió d’origen. No és una qüestió de si la persona ve d’Àfrica o d’Amèrica. És una qüestió de model econòmic. Si Andorra importa mà d’obra per sostenir un model basat en salaris baixos i, simultàniament, deixa que el cost de l’habitatge continuï augmentant per exemple, el resultat pot ser una societat amb més treballadors però amb una classe treballadora cada vegada més precaritzada. I això afectarà tant l’andorrà que porta tota la vida aquí com el resident que hi ha arribat fa vint anys i ha contribuït a construir el país.

I això és el que hauria de preocupar l’esquerra. Perquè protegir el treballador no pot significar únicament protegir aquell que acaba d’arribar. 

També ha de significar protegir aquell que fa vint, trenta o quaranta anys que treballa aquí, paga impostos, ha format una família i ha contribuït a fer possible l’Andorra actual. La realitat és que Andorra ha estat construïda també per generacions d’immigrants. Això és innegable. 

Però precisament per respecte a aquestes generacions, no podem convertir la immigració en una variable infinita. Les persones que van arribar, van treballar, van arrelar i van fer d’Andorra casa seva no poden acabar competint indefinidament amb noves onades de mà d’obra perquè el país no s’atreveix a discutir quin és el seu límit demogràfic.

Totes les persones tenen la mateixa dignitat. Però això no obliga un Estat a ignorar les seves responsabilitats envers la comunitat que el sosté. Un ciutadà que porta tota la vida contribuint al país ha de tenir, legítimament, unes expectatives diferents respecte de determinades polítiques públiques que una persona que acaba d’arribar. Reconèixer-ho no és odiar ningú. 

És simplement reconèixer que els drets, els deures i les responsabilitats també tenen una dimensió política.

La prioritat nacional no vol dir «els altres fora», sinó una cosa molt més senzilla: que els de casa no quedin enrere. Que quan un andorrà o un resident que fa dècades que està al país necessiti un ajut social, una prestació o accedir a un recurs públic, no es trobi en igualtat de condicions amb algú que acaba d’arribar fa pocs mesos. L’Estat té una responsabilitat especial envers aquells que han contribuït durant anys a construir-lo.

Andorra pot ser un país obert i solidari, però sense oblidar els seus. No podem repetir errors que ja veiem en altres països europeus, on determinades polítiques socials han acabat generant la sensació que qui acaba d’arribar rep més atenció que qui porta tota una vida contribuint. Si parlem de prioritat nacional, parlem precisament d’evitar això.

Defensar-ho no ens converteix en feixistes. Ens converteix, simplement, en un país que ha decidit que també té dret a pensar primer en el seu propi futur.