Un plat estrella de la tardor del Pirineu lluita per no desaparèixer
Un dolç ancestral de most de raïm, farina i nous que perdura gràcies a l’esforç de famílies com les de Casa Badia i Casa Roca
El mostillo, un dolç típic del Pallars Jussà vinculat a la verema, continua sent un dels tresors més apreciats de la cuina tradicional pallaresa. Elaborat amb most de raïm, farina i nous, aquest plat d’origen ancestral ha passat de generació en generació i encara avui es prepara a moltes cases del territori, especialment a la Conca de Tremp.
Segons RadioSeu Casa Badia de Tremp, en ple temps de verema, s’elaboren cada any més de 100 litres de mostillo per satisfer la demanda dels veïns i clients de la comarca. El responsable de l’establiment, Jaume Badia, explica que segueix la recepta de la seva àvia “al peu de la lletra”, respectant la manera tradicional de cuinar-lo, però també explorant noves versions. Enguany, Badia presentarà una variant de codony a la Fira del Codony de Tremp, que se celebrarà l’1 de novembre.
“Hi ha moltes persones grans que encara esperen el mostillo quan arriba la verema, perquè els recorda la seva infantesa”, comenta Badia, que reconeix no conèixer ningú més que el comercialitzi a Catalunya. “El fem perquè no es perdi una tradició que forma part de la nostra identitat i com a homenatge als avantpassats que la van preservar”, afegeix.
Per donar-lo a conèixer, l’establiment organitza degustacions i promou la participació en esdeveniments com la Fira del Mostillo de Llimiana, on es realitzen tastos i tallers per divulgar aquesta elaboració singular. Antigament, cada casa de pagès aprofitava el primer raig del raïm per cuinar-ne, convertint-lo en un símbol de la connexió entre la vinya i la cuina domèstica.
A Casa Roca de Sant Martí de Barcedana, el mostillo és el plat estrella de la tardor. La seva responsable, Mònica Tomàs, originària de Conques, explica que a casa seva sempre s’havia fet i que la base de la recepta és comuna a totes les zones vinícoles, tot i que cada família en té la seva versió particular. “Alguns el prefereixen més dolç, d’altres amb un toc més suau, però el que no canvia és l’esperit amb què es fa”, detalla.
Tomàs manté el mostillo a la carta del restaurant com a gest de reconeixement a les mestresses de casa que, durant generacions, han mantingut viva aquesta tradició. “És un plat que explica d’on venim i que mereix continuar viu”, afirma amb convicció.
