Les cooperatives d’habitatge exploren a Andorra: "cal un model alternatiu a l'especulació"

Cristina Gamboa, arquitecta i cofundadora de la cooperativa LaCol (2014), defensa que l’objectiu del cooperativisme d’habitatge és crear un parc d’habitatge no especulatiu, desvinculat de les dinàmiques del mercat i de les pujades de preu. “El benefici més important és aconseguir un parc d’habitatge digne, estable i assequible a les nostres ciutats”, subratlla.

Segons Gamboa, aquests projectes poden desenvolupar-se tant en sòl buit —sigui públic o privat— com mitjançant la transformació d’edificis obsolets o en mal estat. En alguns casos, immobles que havien estat sempre de lloguer podrien reconvertir-se en propietats cooperatives, gestionades col·lectivament pels residents. A més, defensa el valor social del cooperativisme: a través del disseny dels espais, es generen vincles de comunitat, solidaritat i ajuda mútua.

Suïssa vs Espanya

Les cooperatives d'habitatge acumulen més de 100 anys d’història en països com Suïssa i Dinamarca, on poden arribar a representar més del 30% o 40% del parc residencial. També s'han consolidat a l’Uruguai. En canvi, a Espanya i Andorra els models tradicionals centrats en la propietat privada i el lloguer, així com les polítiques públiques, han impedit la implantació del cooperativisme.

Ara, davant l’actual mercat, l’augment de la desigualtat i l’exclusió residencial, aquest model es reivindica com una alternativa real. “Quan l'habitatge no està garantit com un dret, es fa evident la necessitat d’introduir altres models”, afirma.

Respecte al futur d’Andorra, que parteix de zero en matèria de cooperativisme d’habitatge, Gamboa veu essencial començar per difondre experiències i obrir debat públic. Aquest dijous, l’Institut Nacional de l’Habitatge organitza la taula rodona “Les cooperatives en cessió d’ús: una opció d’habitatge sostenible i assequible” dins del cicle de conferències “Noves oportunitats per un habitatge assequible”.

Experiència de coliving a Barcelona

A partir de l’experiència a Barcelona, Gamboa remarca tres elements clau:

• Suport institucional: concursos de sòl disponible i facilitació de finançament, sovint a través de l’Institut Català de Finances.

• Finançament diversificat: entitats de l’economia social, finances ètiques i organismes públics.

• Projectes pilot que actuïn com a llavor del model.

En el cas d’Andorra, on gran part del sòl és privat, una via viable seria la custòdia del sòl amb models com les community land trusts, molt utilitzades en l’àmbit anglosaxó. Es tracta d’entitats de propietat tripartida —privat + administració + comunitat— que adquireixen o gestionen sòl per garantir-ne l’ús social i evitar l’especulació.