"Que els joves paguin més pensions de les que gaudiran ens condueix a un escenari asimètric"

En una entrevista concedida a Diego Sánchez de la Cruz, coordinador d’Estudis de l’Institut Juan de Mariana, s’analitza amb detall la situació del sistema de pensions a Espanya i les seves implicacions per a les noves generacions. L’informe recentment publicat mostra que les pensions actuals ja superen el salari mitjà dels joves menors de 35 anys, generant un escenari de desigualtat intergeneracional i de pressió fiscal creixent sobre els treballadors. Sánchez de la Cruz alerta que la combinació d’un sistema de repartiment descompensat, un endeutament implícit que arriba al 507% del PIB i la fuga de talent juvenil està condicionant l’economia del país i la sostenibilitat del model.

A més, l’expert ofereix lliçons que poden ser aplicables a altres països, com Andorra, destacant la necessitat que qualsevol reforma del sistema de pensions sigui financerament viable a curt, mig i llarg termini i que es preservi la base econòmica que sustenta els jubilats sense sacrificar el futur dels més joves.

L’informe mostra que les pensions actuals ja superen el salari mitjà dels joves menors de 35 anys. Creu que el model de repartiment actual està condemnant les noves generacions a una pobresa relativa?

Avui una pensió mitjana nova ronda els 1.760 €, mentre que el salari mitjà d’un menor de 35 anys barely arriba als 1.670 €. El sistema reparteix més del que ingressa: cada jubilat rep de mitjana un 62% més del que ha aportat.

Així, els joves paguen més per sostenir prestacions que difícilment gaudiran. El resultat és que cada vegada s’imposa més als treballadors per mantenir les pensions, cosa que ens condueix a un escenari francament preocupant i tremendament asimètric entre joves i majors.

El deute implícit derivat de les pensions arriba al 507% del PIB. Quines reformes concretes proposaria per evitar que el sistema col·lapsi sense seguir carregant fiscalment els més afectats?

El primer és que les pensions no estiguin tan per sobre del que s’ha aportat, com passa ara, ja que això és directament injust. No pot ser que per cada 1 € aportat es paguin 1,6 € de pensió, ni tampoc es poden mantenir els nivells actuals sabent que gairebé una quarta part dels pagaments de la Seguretat Social es cobreix mitjançant l’endeutament de l’Estat. Per tant, aquestes despeses no poden continuar creixent de manera descontrolada.

Paral·lelament, Espanya ha d’abandonar d’una vegada per totes el fort càstig fiscal que afecta l’estalvi i, de fet, ha de apostar per ser un dels països que més incentiva i afavoreix fiscalment l’estalvi, especialment per a la jubilació. Altrament, ni es tancarà la bretxa de renda i riquesa, ni es resoldran la resta de problemes derivats de la situació actual.

Com es pot fomentar la conservació del talent en benefici del país quan l’elevada càrrega fiscal sobre els joves supera el 55% del cost laboral d’un salari mitjà?

No es pot; per això Espanya porta anys patint una fugida molt intensa de talent, que té molt a veure amb aquests nivells tan elevats d’imposició. Evidentment, ningú no vol treballar més temps per pagar tributs i cotitzacions que per a ell mateix, però aquesta és la realitat de l’espanyol mitjà.

I en el cas de treballadors més qualificats, joves i amb molt potencial, la situació és encara més greu. S’ha fet molta demagògia criticant la sortida de contribuents, socialment coneguts, cap a Andorra, mentre s’ha ignorat que, en conjunt, són centenars de milers els joves treballadors de rendes mitges altes i altes que han abandonat Espanya, cansats d’aquesta situació.

L’informe mostra que els majors de 65 anys tenen una renda superior a la mitjana europea, mentre que els treballadors espanyols perceben menys que els seus homòlegs. Com serà sostenible un sistema que redistribueix recursos dels actius als jubilats en aquest context de desigualtat intergeneracional?

Des de fa anys, el sistema simplement sobreviu a base d’augmentar cotitzacions i impostos i transferir més diners dels treballadors als pensionistes. El problema és que ja hem superat àmpliament qualsevol llindar d’equilibri i continuar per aquestes vies repercuteix directament en l’empobriment dels treballadors.

Per tant, no hi ha sortida fàcil. Resultarà molt complicat retirar o reduir tots aquests drets adquirits que, en realitat, s’han construït sobre una profunda bretxa generacional, la factura de la qual la paguen treballadors joves i empobrits.

Davant la paradoxa territorial assenyalada, on regions amb envelliment accelerat com Astúries augmenten el PIB per càpita per col·lapse demogràfic juvenil, creu que el sistema de pensions i la fiscalitat vigent estan distorsionant l’economia i l’ocupació a Espanya?

Efectivament, la nostra principal preocupació és aquesta: s’han assolit nivells tan descompensats entre el que s’aporta i el que es rep per part dels pensionistes que aquesta càrrega ha acabat colpejant molt durament els assalariats. El resultat és que l’evolució de les rendes a Espanya està fragmentada per edats i segueix una lògica pròpia d’un joc de suma zero, en la mesura que uns milloren la seva posició a costa d’uns altres.

Això és social, política i econòmicament indesitjable, i estem convençuts que el debat sobre aquesta qüestió anirà a més en els pròxims mesos i anys per la increïble dimensió del problema que hem incubat.

Fins a quin punt creu que la situació espanyola és comparable a l’andorrana i quines lliçons pot extreure Andorra?

Crec que el que passa a Espanya és una advertència per a qualsevol país en què el sistema de pensions no depengui de l’estalvi sinó del repartiment. La temptació política és evident: inflar les pensions avui pot sortir molt rendible electoralment, ja que els jubilats són un col·lectiu molt gran en les economies envellides d’Occident. Però al final del dia, si els comptes no surten, les esquerdes comencen a aparèixer poc a poc, i en el cas d’Espanya ja és més que evident que així és.

Andorra faria bé assegurant-se que qualsevol modificació del seu sistema de pensions sigui financerament viable a curt, mig i llarg termini. A més, sempre que s’introdueixin canvis, aquests han de fer-se tenint present la base sobre la qual es sustenta la cura i manteniment dels jubilats. A Espanya, aquesta base s’està perdent, com ho demostra la pèrdua de dinamisme econòmic, el desplom de la natalitat, el fort envelliment de la població o la falta de sortides professionals per als joves.