"El pòquer és aplicar pressió, però també saber rebre-la. La incomoditat forma part del joc i de la vida"

Hi ha qui veu el pòquer com un simple joc de cartes, i qui, com Leo Margets, l’entén com una autèntica escola de vida. El seu nom és sinònim de talent, disciplina i mentalitat guanyadora: des d’aquell 27è lloc al Main Event de les World Series of Poker del 2009, fins al seu braçalet mundial el 2021 i la seva històrica taula final el 2025, Margets ha demostrat que l’èxit a les cartes comença molt abans d’asseure’s a la taula.

En aquesta conversa, Leo reflexiona sobre les lliçons que el pòquer li ha ensenyat —des de la gestió emocional fins a la presa de decisions sota pressió— i com aquestes mateixes eines també serveixen per viure millor. Parlem de la seva filosofia de vida, de la importància de gaudir fins i tot en la incomoditat, de l’equilibri entre ment i diversió, i del seu refugi a Andorra, on ha trobat la calma i el focus que la seva professió exigeix.

Leo, molts veuen el pòquer com un simple joc de cartes, però tu dius que és una “escola de vida”. Si haguessis d’escollir una lliçó que tothom hauria d’aplicar, quina seria?

Sí, per a mi el pòquer és una escola de vida increïble; és una metàfora de la vida mateixa. Per jugar bé has de desenvolupar i practicar cada dia habilitats que també et converteixen en una millor persona fora de les taules. El pòquer t’ajuda a vèncer les teves pors, a entendre el risc, a reconèixer els teus biaixos, a desapegar-te del resultat i a comprendre que l’únic que importa és el valor de les decisions que prens.

Em costaria quedar-me amb una sola lliçó, perquè n’hi ha moltes. Per exemple, t’ajuda a gestionar les emocions, a ser conscient de com t’afecten, a fer introspecció i a desenvolupar la metacognició —aquesta capacitat de saber com et perceben els altres. Al final, és una cosa fascinant, tant a la vida com al pòquer. Per això dic que el pòquer és un microcosmos perfecte de la vida.

Has dit sovint que dominar les emocions —les pròpies i les dels altres— és clau a la taula. T’ha ensenyat mai un torneig alguna cosa sobre tu mateixa que no esperaves?

Sí, la gestió emocional és vital. Fa uns anys vaig aprendre que no es tracta de matar les emocions ni de jugar emocionalment morta, com pensava al principi. Creia que això era una virtut, però amb el temps vaig entendre que la clau és no eliminar les emocions, sinó gestionar-les.

Les emocions ens donen informació; són adaptatives. Ens fan prendre consciència del que sentim i busquen provocar una conducta, per això cal escoltar-les. Aquest estiu, el més important de la meva carrera, també ha estat el més intens emocionalment. He descobert que per treure el meu millor joc he de passar-m’ho bé, que rendeixo molt més quan gaudeixo.

També he après que cal acceptar els moments incòmodes, perquè formen part del pòquer. No pots jugar sempre dins la teva zona de confort: el pòquer és aplicar pressió, però també saber rebre-la. Cal estar preparat per aquests moments, fins i tot abraçar-los i gaudir-los, perquè són part del joc.

Has viscut moments de gran pressió i d’eufòria absoluta. Quin record tens com el més intens emocionalment?

Sens dubte, el moment més intens i emocionant de la meva vida —no només al pòquer— va ser aquest estiu, abans d’arribar a la taula final del Main Event de les World Series. Érem quinze jugadors i la tensió era màxima. Em vaig jugar un flip, una situació gairebé 50-50: jo tenia dues jotes, el meu rival un rei. Va sortir un as al flop, però vaig acabar guanyant amb color runner-runner.

Aquell instant, envoltada dels meus amics, tots cridant pel trèvol com si els hi anés la vida… encara se’m posa la pell de gallina. És un record que guardaré per sempre. Fins i tot els meus amics em van dir que havia estat “el moment més bèstia” que havien viscut.

Ara vius a Andorra. Si tinguessis un dia lliure per desconnectar, què faries?

Per sort, puc desconnectar bastant del pòquer en el meu dia a dia. M’agrada la meva rutina i no voldria canviar-la. Gaudeixo d’Andorra a la meva manera: no esquio, però adoro la natura; m’encanta passejar pel Rec del Solà, entrenar i relaxar-me a Caldea.

Em sento molt afortunada de viure la vida que vull. Andorra encaixa perfectament amb el meu estil: vida tranquil·la, bons amics i felicitat de poble. M’encanta Andorra.

Creus que vas encertar amb el fet de traslladar-te? Tenint en compte la situació política a Espanya?

Sí, la decisió va ser encertada, fos quin fos el resultat. Em vaig ser fidel a mi mateixa: acabava de divorciar-me i necessitava un canvi d’aires. Vaig pensar en Madrid, però finalment vaig escollir Andorra, on tenia amics i un estil de vida que s'ajusta a mi.

És clar que el tema fiscal hi va influir, però no va ser el motiu principal. El determinant va ser saber que aquí tindria comunitat, qualitat de vida i proximitat amb Espanya. En perspectiva, ho veig clar: va ser una gran decisió. Em dona molta pau no haver de viure el que molts amics pateixen a Espanya.

El pòquer demana estratègia i autocontrol. Quin consell donaries a algú que vulgui començar sense perdre l’equilibri personal?

El pòquer és una barreja d’autocontrol, autoconeixement, estadística i molta psicologia, però sobretot és molt divertit. Pot ser un hobby fantàstic. No cal voler ser professional: pots jugar per divertir-te i aprendre.

Ara bé, com que implica emocions i diners, cal conèixer-se molt bé. Sempre he pensat que les addiccions tenen més a veure amb la personalitat que amb l’activitat. L’important és jugar dins de límits que no t’afectin.

Com qualsevol afició, pot costar diners, però també et pot donar experiències úniques, socials i estimulants.

A més del pòquer, tens molts projectes: llibres, idiomes, economia... Què et motiva més fora de les taules?

Sóc una persona molt curiosa i m’encanta aprendre. Ara mateix estic cursant un màster en neurociència a l’ICNS i continuo formant-me en temes que m’interessen.

Tot i que el pòquer és el meu focus principal —jugar a nivell competitiu exigeix moltes hores—, m’apassiona poder dedicar-me només a allò que estimo. Però, sens dubte, la meva fam de competició i la meva motivació més gran continuen sent al pòquer.