EDITORIAL | Injectar oferta massiva d'habitatge amb torres o més exclusió
Opinió de Joel Picón
La polèmica recent entre el cap de Govern, Xavier Espot, i la cònsol major d’Escaldes-Engordany, Rosa Gili, ha tornat a posar sobre la taula el debat urbanístic més urgent del Principat: com respondre al problema estructural de l’habitatge. Mentre els retrets polítics s’intercanvien a cop de declaració pública, la realitat és tossuda: Andorra ja supera els 88.000 habitants i amb l’actual model urbanístic és senzillament impossible absorbir la pressió demogràfica que ens porta cap als 100.000.
Molts veuen en les torres un atac al paisatge, un “monstre de ciment” que desfigura l’entorn. Però és moment de parlar amb criteri econòmic i no amb estètica sentimental. Quan l’oferta és limitada i la demanda no para de créixer, el resultat és inevitable: els preus es disparen i l’accés a l’habitatge es converteix en privilegi. Si 30 famílies busquen un pis i només n’hi ha 10 al mercat, aquests 10 es venen a preu d’or. La solució és òbvia: posar 50 pisos en circulació, multiplicar l’oferta i deixar que el mercat faci la seva feina.
Les construccions tradicionals més baixes, les restriccions de quotes i les moratòries urbanístiques han demostrat el seu fracàs. No cobreixen les necessitats actuals i només contribueixen a agreujar la tensió. Una torre, al mateix espai on hi cabria un edifici baix, permet allotjar desenes de famílies més, democratitzant l’accés a l’habitatge i reduint la inflació immobiliària. I que quedi clar: una torre no ha de ser sinònim de luxe. Pot i ha de ser un instrument per generar habitatge assequible i funcional.
Els que s’hi oposen, sovint, no defensen el paisatge sinó el seu compte corrent: són els propietaris que es beneficien d’una escassetat que dispara el valor dels seus immobles. Amb menys oferta, guanyen més. Amb més oferta, la bombolla es desinfla i la societat en surt beneficiada.
Per això, des d’una perspectiva econòmica liberal, no hi ha cap dubte: cal deixar de jugar a la política de quotes i restriccions i apostar decididament per la liberalització del sòl i per un desenvolupament vertical que permeti respirar al mercat immobiliari. El país no pot créixer amb la infraestructura urbanística d’ahir.
La demagògia paisatgística no paga el lloguer dels joves ni garanteix sostre a les famílies. L’únic que ho pot fer és més oferta. I l’única manera de generar-la és construir més i millor. Sí, amb torres.
