EDITORIAL | L’abús del terme “ultradreta” segresta el debat real sobre la decadència política

Resulta com a mínim paradoxal, i fins i tot un autèntic sense sentit, el "bulo" que s’ha anat alimentant en els darrers mesos sobre la suposada arribada de la ultradreta a Andorra. 

Precisament perquè no és cert, s’ha anat repetint la idea que la ultradreta ha arribat al país, que la ultradreta és a Andorra, com si es tractés d’un fet consolidat.

Al final, cal saber distingir què és realment la ultradreta, perquè hi ha molta gent que utilitza aquest terme amb la boca plena —els anomenats “perroflautes”, en el sentit més crític del terme— i que ni tan sols sabrien què fer davant d’una persona o d’una institució que realment funcionés sota la lògica d’una extrema dreta real. Molts dels qui són assenyalats com a extremistes, radicals o ultradretistes no ho són en absolut: són demòcrates que el que volen és que imperi la meritocràcia i que es deixin de fer polítiques que, segons aquesta visió, beneficien més col·lectius minoritaris sense mèrit i que, al final, fomenten la romantització de la pobresa, el bonisme i la creació d’una xarxa clientelar.

Segons aquesta lectura, els governs acaben suposadament erosionant el poder adquisitiu i la capacitat de progressar de molta gent.

En aquest context, també es posa sobre la taula que al país s’estan veient episodis de violència preocupants. No es pot oblidar que fa uns mesos una menor d’edat va ser agredida en grup, gravada i posteriorment hospitalitzada. També s’ha generat controvèrsia quan la ministra Molné es va escandalitzar després que Andorra Endavant publiqués dades sobre violacions, i després de la posada en escena institucional en roda de premsa, es va arribar a afirmar que finalment es registren gairebé dues violacions mensuals.

Alhora, també s’ha denunciat que fins i tot un conseller general pot ser agredit en grup sense que hi hagi detencions immediates, fet que s’interpreta com un símptoma de degradació de la seguretat.

En aquest marc, hi ha qui considera que això ja és entrar en una dinàmica pròpia d’integració dins la Unió Europea, perquè, tot i que es digui que Andorra decideix i que hi haurà referèndum, en realitat —segons aquesta visió— el país ja ha donat el seu vistiplau entre bambolines. 

Encara que no s’hagi signat formalment, el govern de Demòcrates per Andorra ha acabat, d’alguna manera, encarrilant aquesta direcció, amb el suport dels seus votants, cap a una subordinació a un organisme supranacional que no tindria en compte les necessitats d’un italià, un espanyol o un danès, i menys encara les d’un microestat com Andorra.

Des d’aquesta perspectiva, es qüestiona què pot decidir realment un país enclavat al Pirineu davant de la Unió Europea, que acabaria imposant directives a canvi d’entrar a l’Espai Econòmic Europeu. Un espai que, segons aquesta visió, ja mostra tensions constants, i que s’associa a un context europeu cada vegada més inestable, amb episodis de violència fins i tot a ciutats com Barcelona.

Per això, es defensa que si es volen preservar els valors tradicionals d’Andorra —la seguretat, la família, el cristianisme amb la seva doctrina, la idea de “parar l’altra galta” i ser bona persona— cal deixar de fer servir el terme ultradreta com a etiqueta buida. Perquè, segons aquesta interpretació, la ultradreta real és una altra cosa: gent que no respecta les llibertats de ningú, que discrimina i que no tolera.

I per tant, aquesta definició no encaixaria amb el relat que, segons aquesta visió, alguns sectors polítics intenten construir, un relat que es considera artificial o sobredimensionat, mentre alhora es denuncia que determinades formacions “wokes” acaben projectant una imatge que no correspon amb la realitat que viuen els ciutadans.