L'espill trencat d'Encamp: quan la macroeconomia xoca amb el carrer

Aquesta setmana, l'actualitat andorrana ens ha servit un contrast tan nítid que gairebé fa mal als ulls. D'una banda, l'esfera institucional celebrava xifres d'eufòria: un creixement del PIB del 3,3% —per sobre dels nostres veïns i de la mitjana europea— i la flamant inauguració de l'Heliport Nacional, una infraestructura estratègica dissenyada per operar les 24 hores i acollir milers de vols a l'any. 

És la imatge d'una Andorra moderna, connectada, que treu pit i que recorda, en ple debat sobre l'acord d'associació amb la UE, que no som Mònaco.

Però, de l'altra banda, la realitat del carrer ha reclamat el seu protagonisme amb una cruesa inusual. Les portades digitals i les converses de carrer no parlaven d'helicòpters ni de dades macroeconòmiques, sinó de la violència gratuïta a la Festa del Poble d'Encamp i de l'agressió a un conseller General. 

I no, malgrat els intents inicials de minimitzar-ho, no estem parlant d'un fet aïllat. Els incidents d'Encamp han estat la gota que fa vessar un got que fa temps que s'omple. 

L'actuació impune de grups que acumulen historials de baralles injustificades obre una esquerda en un dels pilars més sagrats del nostre país: la seguretat ciutadana. 

Andorra ha basat gran part del seu atractiu —tant per al turisme com per a la inversió estrangera— en la promesa d'un oasi de tranquil·litat. Quan aquest oasi s'esquerda, les alarmes sonen amb força, i amb raó.

La resposta immediata de l'Executiu, anunciant un reforç de la vigilància policial de cara a les festes d'estiu, és necessària i lògica. Davant d'una agressió, l'Estat de dret ha de ser implacable, i reclamar "tolerància zero" amb la delinqüència violenta, com s'ha fet des de diversos sectors polítics, no és populisme, és sentit comú. Tanmateix, quedar-nos només amb la reacció policial seria un error de miopia institucional.

Com hem arribat fins aquí? És impossible deslligar aquest repunt de la conflictivitat d'un clima social de fons cada cop més crispat.

Aquesta mateixa setmana, la premsa es feia ressò de famílies expulsades de casa seva amb l'excusa de voler llogar pisos "només a andorrans", de l'informe anual del Tribunal de Comptes assenyalant novament irregularitats en les contractacions públiques de RTVA o Andorra Turisme, i de la frustració generalitzada per uns ajuts a l'habitatge que arriben tard o amb traves inassumibles.
Quan la desigualtat s'eixampla, quan trobar un lloc on viure es converteix en un luxe i quan es percep que les institucions van a una velocitat (la dels grans projectes i els heliports) mentre la ciutadania de base va a una altra, la cohesió social es desgasta. I una societat desgastada és una societat on el respecte a l'espai compartit es comença a perdre. 

Cal evitar la criminalització generalitzada de la joventut, com bé apunten algunes formacions polítiques, però evitar generalitzacions no pot ser sinònim de mirar cap a una altra banda.

Andorra té un repte majúscul per endavant. Podem construir els millors heliports i aprovar pressupostos expansius, però si perdem la convivència i la pau social als nostres carrers, haurem perdut l'essència del país. Calen patrulles als carrers aquest estiu, sí. Però a la tardor ens caldrà, urgentment, lideratge per curar les fractures socials abans que es tornin cròniques. El país no es pot permetre avançar a dues velocitats i que, al final, xoquin a la plaça del poble.