Cinca reclama més immigració: "Em costa reconèixer Andorra en aquest rebuig radical a la immigració"
L'exministre admet sentir-se "una mica trist" per la manera com els andorrans es mostren crítics amb la immigració massiva
Un article del Bondia publicat aquest dimarts pel president de la Comissió Gestora del Fons de Reserva de Jubilació, Jordi Cinca, ha reobert el debat sobre el model demogràfic d'Andorra.
En un extens article d'opinió, l'exministre defensa que el Principat no només haurà de continuar recorrent a la immigració durant les pròximes dècades, sinó que considera que el debat s'hauria de centrar en com integrar més persones i no en limitar-ne l'arribada.
De fet, admet sentir-se "una mica trist" per la manera com una part dels andorrans es mostra crítica amb la immigració massiva que ha arribat al país.
L'article, però, arriba en un moment en què les pròpies dades del departament d'Estadística —les mateixes institucions a les quals Cinca recorre per justificar el seu argument— dibuixen un escenari molt més tens del que la seva reflexió sembla admetre.
Un país que ja ha crescut més del 500% en seixanta anys
Andorra tenia 13.410 habitants el 1960. El 2026 en té gairebé 90.000: concretament 89.752, segons les últimes dades oficials, amb un creixement anual del 2,0% i més de 12.000 nous residents només des del 2019.
En un territori de 468 km², bona part d'ell inhabitable per l'orografia, aquest ritme no és una xifra abstracta: es tradueix directament en pressió sobre l'habitatge, els serveis públics i el territori.
Cinca reclama "més acollida" en un país que ja creix a un ritme que, segons les pròpies projeccions d'Estadística, podria sumar entre un 18% i un 28% més de població en només quinze anys.
L'habitatge, el punt cec de l'article
Cinca dedica bona part del seu text a defensar que Andorra necessita immigració per sostenir pensions i sanitat, però esmenta de passada, gairebé com a detall menor, que aquesta mateixa immigració massiva ha contribuït a limitar l'accés a l'habitatge assequible per a la classe treballadora.
És, precisament, un dels arguments que fan servir els sectors crítics que ell qualifica de partidaris de "tancar portes": no es tracta de rebutjar la immigració per principi, sinó de constatar que el ritme actual ja ha desbordat la capacitat del país d'oferir habitatge digne als qui hi treballen, siguin andorrans o nouvinguts de fa anys.
Una immigració que no diversifica l'economia
Cinca reconeix que Andorra necessita "diversificació" econòmica per no dependre només del turisme, el comerç i la construcció. Però les xifres del propi departament d'Estadística el desmenteixen en la pràctica: de les autoritzacions de residència i treball en vigor a desembre de 2025, només el 7% corresponen a treballadors per compte propi (3.095), mentre que el 93% són assalariats (40.111).
És a dir, la immigració que arriba avui a Andorra no crea empreses ni diversifica el teixit productiu: cobreix llocs de treball assalariat en els mateixos tres sectors que Cinca diu voler superar.
L'article reivindica la integració com l'única conversa vàlida, deixant en un segon pla qualsevol debat sobre volum o ritme d'arribada. Però dades recents apunten que aquesta integració no és, ni de lluny, automàtica.
Un informe del programa "Colombia Nos Une" i el Consolat de Colòmbia a Barcelona xifra en un de cada cinc els colombians a Andorra en situació irregular, i assenyala les dones d'aquesta nacionalitat com el segon col·lectiu amb més casos de violència de gènere registrats al país.
Paral·lelament, les naturalitzacions de persones nascudes al Marroc han crescut un 266% en tres anys. Cap d'aquestes dades és, per si sola, un argument contra la immigració, però totes qüestionen la idea que "acollir" sigui simplement una qüestió de voluntat política, com sembla donar a entendre l'article.
Una fecunditat baixa que Cinca fa servir com a única explicació
Cinca recorda, amb raó, que la taxa de fecunditat andorrana ronda el 0,8, molt per sota del 2,1 necessari per garantir el relleu generacional, i que cada any hi ha més gent que fa 65 anys que joves que en fan 18. És una dada real i preocupant. Però l'article la fa servir com a justificació gairebé exclusiva per seguir importando població, sense preguntar-se per què els residents actuals —molts d'ells fills i néts de les onades migratòries que ell mateix reivindica com a exemple d'èxit— tampoc tenen fills. Ni l'habitatge car, ni la precarietat laboral que afecta molts assalariats, ni la manca de conciliació apareixen a l'article com a possibles causes d'aquesta baixa natalitat.
El resultat: un argument que es contradiu amb les seves pròpies dades
Cinca construeix el seu article des d'una posició personal legítima —és fill d'immigrants— i amb un to conciliador que convida a l'empatia.
Però quan es contrasta amb les xifres oficials, el relat fa aigües en diversos punts: reclama diversificació econòmica mentre les dades mostren dependència d'assalariats; reclama integració mentre els indicadors mostren irregularitat i problemes socials concrets en alguns col·lectius; i lamenta la crítica social a la immigració massiva mentre ell mateix reconeix, de passada, l'impacte d'aquesta immigració sobre l'habitatge assequible que necessita la classe treballadora.
