El relat satíric d’‘El Intermedio’ torna a recórrer al tòpic: Andorra com a diana fàcil
Darrere del to humorístic, el programa torna a caure en la mateixa línia editorial que repeteix des de fa anys
Un cop més, el programa espanyol El Intermedio ha decidit mirar cap al nord per convertir Andorra en objecte de broma. La col·laboradora Cristina Gallego, en un gag on interpretava una suposada “primera dama d’Andorra”, va desplegar un discurs farcit de referències que perpetuen una idea antiquada i falsa del Principat, tan habitual en alguns espais mediàtics de l’Estat.
Darrere del to humorístic, el programa torna a caure en la mateixa línia editorial que repeteix des de fa anys: descriure Andorra com un paradís fiscal i estigmatitzar els residents espanyols que tributen legalment al país, insinuant que són privilegiats o, fins i tot, sospitosos.
Una narrativa que ignora realitats bàsiques: Andorra no és un paradís fiscal, compleix tots els estàndards de transparència de l’OCDE, ha signat acords d’intercanvi d’informació, aplica l'IGI i manté impostos directes homologats amb qualsevol altre estat europeu.
Mentre el gag recreava una trobada de “primeres dames” i feia humor sobre Trump, Melania i fins i tot sobre la fiscalitat, les referències sobre Andorra i els seus ciutadans tornaven a sonar familiars: l’ús de tòpics, condescendència i la idea que viure al Principat és una excentricitat o una fugida. Un discurs còmode, però poc ajustat a la realitat.
La peça de Gallego inclou comentaris simplistes com “no sé per a què serveixen els impostos si a Espanya els pagueu vosaltres”, una línia construïda per fer riure però que segueix alimentant una caricatura injusta d’un país que fa temps que ha deixat enrere qualsevol ombra fiscal.
El guió també abusa de la suposada manca de “botigues de luxe”, com si el Principat no fos un pol comercial que atrau milions de visitants cada any.
Però el punt més significatiu és, segurament, l’obsessió recurrent: fer humor a costa d’un país que compleix la llei i d’uns residents que tributen on viuen i treballen, com estableix la normativa internacional.
El resultat és previsible: riures fàcils, sí; però també una visió esbiaixada i reiterativa, que poc té a veure amb l’Andorra moderna, homologada i oberta que existeix avui. El Principat continua sent un blanc còmode per a alguns programes espanyols, però la realitat —la que certifiquen organismes internacionals— és tossuda: Andorra fa els deures, i fa temps que juga a la lliga de la transparència fiscal.
