La generació que pagarà les pensions però que potser no en veurà cap

El futur de les pensions torna a situar-se al centre del debat públic andorrà, però aquesta vegada amb un to més dur i un sentiment creixent entre la joventut: la sensació que estan sostenint un sistema que difícilment els retornarà res. 

En un país que envelleix acceleradament i on les reformes arriben tard i malament, cada vegada més joves expressen un descontentament que no és només econòmic, sinó de confiança en tot el model.

Adrià Palmitjavila, president de la secció Jove de Demòcrates, verbalitza allò que molts pensen però pocs polítics s’atreveixen a dir: “Als 65 anys, pocs de nosaltres ens podrem jubilar”. 

Una frase que resumeix una realitat que el Govern i part de l’establishment prefereixen maquillar amb discursos optimistes. Per Palmitjavila, el problema és clar: un sistema que els joves mantenen avui però que ningú garanteix que funcioni demà. “Si nosaltres el mantenim pels d’ara, qui el mantindrà per nosaltres?”, es pregunta.

"Ni un duro"

La resposta institucional tampoc sembla generar gaire tranquil·litat. Jordi Cinca, president de la Comissió Gestora del Fons de reserva de jubilació, admet oberta i sorprenentment que hi ha una generació sencera que no es refia ni dels polítics, ni del model, ni del fons que teòricament ha de garantir el seu futur. 

“Quan arribi als 65, aquí no hi haurà un duro”, reconeix, posant paraules a un temor cada cop més compartit: que les aportacions actuals acabin servint només per tapar forats d’un sistema desequilibrat.

Mentrestant, des del Fòrum de la Joventut, Anthony Francome recorda que el debat sobre pensions no és només una qüestió local, sinó un símptoma global d’un model caducat. 

“La riquesa ja no es genera com abans; s’ha concentrat i s’ha automatitzat”, apunta. Tot i això, denuncia que molts governs prefereixen instal·lar la narrativa de la por: la idea que el benestar s’acaba, que les pensions són insostenibles i que la joventut ha d’acceptar resignada un futur amb menys drets. “És una falsa dicotomia”, sentencia. “És la trampa que volen que assumim: pensar que tot està perdut”.

Però en lloc d’abordar el problema de fons —la sostenibilitat real i la distribució moderna de la riquesa—, el debat es desvia cap al terreny de la responsabilitat individual. Cinca proposa que els joves “comencin a invertir” com a pla de jubilació, com si la solució fos simplement convertir cada ciutadà en gestor financer per compensar les mancances d’un sistema públic en crisi. Comprar un pis, invertir, planificar… Tot menys garantir que el sistema públic funcioni com hauria.

L'habitatge com un luxe

La realitat, però, és tossuda: en un país amb preus de l’habitatge desorbitats, salaris que no segueixen el ritme de la vida i precarietat creixent, dir a un jove que “compri un pis” com a pla de jubilació frega la desconnexió amb el país real.

Malgrat aquest panorama, Francome insisteix que encara hi ha marge: des del Fòrum s’estan impulsant estudis i campanyes per posar llum sobre una generació que treballa, cotitza i sosté el sistema, però a qui se li diu que no hi haurà res per a ella. Un missatge que, lluny de ser pedagògic, és políticament irresponsable.

El debat sobre les pensions és inevitable. El que cal decidir és si Andorra optarà per una reforma valenta i justa o si continuarà culpant la joventut d’un problema que ells no han creat.