EDITORIAL | Referèndum de l'Acord amb la UE peti qui peti

En política, no sempre és fàcil distingir entre gestos i fets. Però en el cas del Govern d’Andorra i l’Acord d’associació amb la Unió Europea, el pas fet aquest mes de març és inequívoc: es tracta d’una defensa clara de la sobirania popular i del respecte als mecanismes democràtics que la sostenen.

L’executiu ha notificat formalment a les institucions europees la impossibilitat legal d’aplicar de manera provisional l’Acord abans de sotmetre’l a referèndum. No es tracta d’un bloqueig, ni d’una dilació interessada. És, al contrari, una demostració de voluntat política i de coherència institucional: abans de comprometre el país a un text que incidirà directament en la seva organització interna i en el futur de generacions, seran els ciutadans els qui tinguin la darrera paraula.

La llei qualificada de 1996, amb les seves limitacions precises sobre l’aplicació provisional de tractats, ha estat l’escut jurídic que protegeix la decisió. Però darrere de la norma hi ha una convicció democràtica: no hi ha urgència que justifiqui saltar-se la veu del poble, ni interès internacional que prevalgui sobre la legitimitat interna.

El secretari d’Estat Landry Riba ja ha avançat que el referèndum podria celebrar-se el segon semestre del 2026. Això dona temps perquè la societat andorrana s’informi, debati i construeixi el seu criteri. El Govern, a més, ha presentat un projecte de reglament per reforçar les garanties dels referèndums, amb un procediment transparent i homologable al d’unes eleccions generals. Una aposta que subratlla el compromís amb el rigor i la claredat.

Cal reconèixer-ho: en un moment en què les pressions polítiques i econòmiques podrien haver empès a una aplicació provisional del text, l’executiu ha escollit el camí més difícil però també el més honest —el de respectar els ciutadans. Allò que alguns poden interpretar com a lentitud, en realitat és prudència i responsabilitat.