De la Seu Electrònica al paper de calc: el viatge en el temps del contracte de menors

Vivim a l'era de l'Andorra 3.0. La nostra societat està tan digitalitzada que gairebé respirem en codi binari. Des dels despatxos oficials ens venen diàriament la imatge del Silicon Valley dels Pirineus: fibra òptica a cada racó, aplicacions mòbils per a tot, i la corona de la nostra modernitat, l'omnipresent Seu Electrònica. 

Avui dia es pot obrir un negoci, pagar els impostos o consultar la CASS des del sofà de casa, traient pit amb la flamant Signatura Digital. Ens declarem amants incondicionals del paperless i del tràmit a cop de clic.

Però, ai las! Tota aquesta il·lusió tecnològica de pel·lícula de ciència-ficció s'ensorra com un castell de cartes quan l'adolescent de casa decideix que aquest estiu vol començar a treballar.
És en aquell precís instant quan la Seu Electrònica desapareix com un miratge i el Departament de Treball t'obre les portes d'un portal dimensional directe a l'any 1985.

Us donem la benvinguda al tràmit del contracte de menors, la relíquia analògica més ben guardada del nostre sistema administratiu. Oblideu-vos dels PDFs autoemplenables o dels portals segurs. 

Per començar, cal desplaçar-se físicament (amb el cos de carboni) per aconseguir El Document. I atenció, perquè la broma es paga. Literalment. 

En ple segle XXI, l'Administració t'obliga a gratar-te la butxaca per comprar un imprès manual que, sent una mica raonables, qualsevol govern modern hauria de permetre descarregar gratuïtament a casa.

Però és clar, no és un imprès qualsevol. És un artefacte d'enginyeria prehistòrica: el contracte en triplicat amb paper autocopiatiu. Sí, amants de la connectivitat 5G, heu llegit bé. Paper de calc.

Aquest material exigeix una tècnica gairebé oblidada per la humanitat.
S'ha d'agafar un bolígraf i estrènyer-lo contra el paper amb la força de qui esculpeix pedra a l'edat mitjana perquè la tinta tingui la decència de traspassar als fulls inferiors.

El resultat? Un poema visual. El primer full blanc queda impecable, digne del Museu Nacional. Però la segona i la tercera còpia (les famoses pàgines grogues o roses) es converteixen automàticament en un test de Rorschach.

Les còpies són tan il·legibles que ningú, ni l'empresa, ni el Departament de Treball pot desxifrar què hi posa exactament. El nom de l'empresa es barreja amb el cognom de la persona menor en una taca blavosa de jeroglífics que sembla una recepta mèdica per al paracetamol.
Mirat pel cantó positiu, l'Agència de Protecció de Dades pot estar molt tranquil·la: la informació està tan encriptada per la mala qualitat del calc que cap hacker mundial podria mai fer-ne ús.

I per rematar aquest vodevil burocràtic, arriba el colofó: la signatura. Mentre la gent adulta valida la seva vida amb certificats encriptats d'alta seguretat al mòbil, davant d'aquest document sagrat s'ha de brandar un bolígraf BIC per fer una autèntica signatura manuscrita. Tinta fresca sobre cel·lulosa morta. Una espècie de pacte de sang burocràtic sense el qual la criatura no pot anar a fer els seus primers passos laborals.

Potser és pecar d'il·lusió i no saber apreciar la genialitat del nostre Govern. Potser tot això no és un fracàs digital, sinó una classe pràctica d'història immersiva per a les noves generacions. Quin sentit té parlar-los a l'escola de com vivien les generacions passades, si poden experimentar en primera persona la frustració d'un paper de calc de pagament?

Així doncs, llarga vida a la nostra paradoxa andorrana. Podeu seguir demanant cita prèvia per internet, però per si de cas, aneu preparant els exercicis d'avantbraç i porteu canvi a la butxaca.
Al cap i a la fi, per entrar al món laboral s'ha de suar... començant pel paper.