90 dies de silenci: el peatge invisible i asfixiant que cobrem pel "somni andorrà"

Soc andorrana. El meu passaport de color bordeus, però, no em va ser atorgat en el moment de néixer; me'l vaig guanyar a pols després d'anys d'arrelament, de feina incansable i d'estimar aquesta terra amb tanta força fins a fer-la, definitivament i indubtablement, meva. 

Al llarg de totes aquestes dècades, he vist amb els meus propis ulls com l'Andorra pròspera, segura i brillant d'avui s'ha aixecat, sostingut i enriquit gràcies a la suor i l'esforç inesgotable de milers d'"estrangers" que han vingut a deixar-hi la pell. Però darrerament, aquest orgull profund de país xoca de manera violenta contra una realitat que m'omple d'empatia, sí, però també d'una ràbia sorda i una tristesa que m'encongeix l'ànima.

He vist des de massa a prop com l'actual sistema Entry/Exit i l'aplicació mil·limètrica de les normatives d'immigració estan esmicolant l'estabilitat emocional de les famílies que ara arriben per seguir construint el nostre país. 

De sobte, hem normalitzat l'inacceptable: hem acceptat que, per obtenir els anhelats "papers", el temps s'hagi de comptar de la manera més cruel i antinatural que existeix per a una mare o un pare, en dies d'absència. Noranta dies d'exili forçós, noranta dies de buit immens per a menors d'edat.

Com s'explica la fredor de la burocràcia a un infant?

L'altre dia, una coneguda em confessava, amb els ulls negats en unes llàgrimes que ja no podia contenir, com feia la maleta al seu fill petit. 

El so de la cremallera tancant-se semblava una sentència. Mentre el nostre Govern i els engranatges perfectes i asèptics de la burocràcia processen reagrupaments i validen quotes, el rellotge de la vida d'aquestes famílies no s'atura. Arriba un punt on la normativa d'estada es mostra cega, freda i del tot inflexible: la criatura, aquell nen que tot just comença a reconèixer els seus carrers, ha d'abandonar Andorra i tot l'espai europeu durant tres llargs mesos.

M'explicava, amb la veu trencada, la tortura absoluta d'asseure's a la vora del llit del seu fill per intentar traduir l'idioma incomprensible de les quotes, els visats i els terminis legals a un llenguatge que un cor tan petit pogués entendre. Com li expliques a un nen que l'escola on ja ha fet amics, el parc on juga cada tarda fins a quedar esgotat, i la casa on dormen els seus pares, de sobte, ja no el poden acollir?. 

"Són només unes vacances llargues amb els avis", li deia ella, forçant un somriure mentre aguantava un nus asfixiant a la gola. Però els nens són esponges i noten l'angoixa de qui els estima. Noten que en aquella abraçada hi ha quelcom més profund, un comiat massa intens. Sortosament, la seva confiança cega cap als progenitors fa que ho vegin com una aventura, innocents de la destrossa que deixen enrere.

Com a mare, em cau l'ànima als peus pensant en l'endemà d'aquesta marxa, en el primer matí sense ell. El silenci sepulcral a la llar dels meus veïns, amb les joguines immòbils al mig del passadís i la cadira buida a l'hora de sopar que crida l'absència a cada minut, és el recordatori constant d'un sistema que, en el seu afany totalment legítim i necessari per controlar les fronteres, oblida protegir de forma flagrant la institució més bàsica, fràgil i sagrada de qualsevol societat: la família.

Un sacrifici a canvi de la resta de la vida

Des de la meva posició de qui coneix bé què significa deixar-ho tot enrere per buscar un horitzó millor, em pregunto sovint d'on treuen, aquests pares, la força sobrehumana per suportar aquest esquinçament emocional. I la resposta és demolidora i alhora d'una generositat infinita: perquè ho veuen com el preu ineludible a pagar per assegurar la resta de les seves vides.

Aquestes famílies han triat Andorra no pas per un simple caprici, sinó per un instint primari de protecció. Volen per als seus fills allò que molts de nosaltres ja donem per fet i tenim del tot normalitzat: que creixin en un país on caminar de nit no suposi mai un esport de risc, que puguin educar-se en un sistema trilingüe únic, i que tinguin a l'abast un futur pròsper i digne. Aquest peatge emocional, aquest sacrifici immens i incommensurable de perdre's tres mesos de la infància dels seus fills —noranta dies i noranta nits que no tornaran mai més—, el fan amb la vana esperança de comprar-los la pau. Sabent, com sé, que aquestes mateixes mans estrangeres són la força laboral vital que mou el nostre país diàriament, aquesta demostració titànica d'esforç per arrelar ens hauria de commoure i omplir d'un agraïment profund, no pas castigar-los amb l'ansietat desoladora de la separació.

Una reflexió des de la incertesa: es pot fer diferent?

Saben que acabaran resistint. Ratllaran compulsivament els dies al calendari, nit rere nit, fins a arribar al beneït dia noranta-u, i els tornaran a abraçar fortament a la frontera del riu Runer amb llàgrimes de retrobament i amb la promesa solemne que ja no hauran de marxar mai més. Però, com a societat andorrana madura, ens hem de fer una pregunta incòmoda: aquest dolor punyent, infligit en nom del nostre marc legal, és realment l'únic camí possible?.

No soc jurista, ni pretenc ser experta en relacions internacionals, ni conec les costures secretes dels complexos acords d'immigració. Potser el que em passa pel cap és només una "idea de bomber", una d'aquelles elucubracions innocents i benintencionades que es debaten al voltant d'un cafè calent, i que la realitat jurídica estricta d'un despatx ministerial segurament tombaria en cinc minuts titllant-la d'inviable. Realment no sé si és tècnicament o logísticament possible portar-ho a terme, però m'ho pregunto des del fons del cor: no es podria plantejar des de les institucions algun tipus d'autorització d'espera?. Un simple permís "pont", de caràcter provisional per a aquests menors d'edat, que els permeti adormir-se als braços dels seus pares mentre es resol la burocràcia d'un reagrupament de progenitors que, recordem-ho, ja estan treballant i cotitzant al nostre país?.

Potser és parlar per parlar, i pretendre bufar i fer ampolles jutjant les coses des de fora del sistema. No ho afirmo pas com una superveritat absoluta ni vull donar lliçons. Però el que sí que sé del cert, allò innegable perquè ho veig, ho sento i ho pateixo als ulls dels altres, és el cost humà devastador que té la lletra petita de la normativa actual.

Andorra no seria el gran país que és avui sense tota aquesta gent de fora que, dia rere dia, l'ha vinguda a aixecar. Les normatives hi són per complir-se, sens dubte, i l'ordre i el control són pilars necessaris per al nostre benestar. Però quan els terminis purament administratius acaben trossejant llars de forma temporal i arrencant els fills de casa, els andorrans hem de tenir, com a mínim, l'altura moral i la sensibilitat de posar aquest debat sobre la taula. Hem de buscar, amb urgència i humanitat, si existeix una manera més compassiva i més humana de fer les coses. Les fronteres poden protegir un país, però no haurien de trencar el cor d'un infant.