Corrupció, nepotisme i degradació institucional a Espanya

Les democràcies no solen morir en un únic escàndol. No desapareixen perquè un dia una institució falla o perquè un govern comet un error. La decadència política és un procés més subtil, comença quan els ciutadans deixen de creure que les institucions serveixen al bé comú i passen a veure-les com a instruments al servei dels qui tenen el poder.

Les últimes polèmiques judicials i polítiques que envolten el govern de Sánchez han tornat a posar sobre la taula una pregunta que acompanya la filosofia política des de fa més de dos mil anys: 

Què passa quan les fronteres entre l’interès públic i les relacions personals del poder comencen a diluir-se? Aquesta qüestió no és nova. 

De fet, forma part d’una de les grans preocupacions de la tradició política occidental. Al llarg de la història, diferents pensadors han assenyalat causes diverses, des de la manca de virtut dels governants fins a la debilitat de les institucions.

En primer lloc, tenim a Aristòtil qui fa més de dos mil anys ja va advertir que la corrupció d’un govern no depèn només de si els seus dirigents incompleixen la llei, sinó de si utilitzen el poder per al bé comú o per protegir els seus propis interessos. 

Penso que el nepotisme i el clientelisme són expressions d’aquesta desviació, ja que, quan les relacions personals pesen més que el mèrit i la capacitat, el poder deixa de ser vist com un servei públic i passa a percebre’s com una extensió d’una xarxa de privilegis.

Aquesta és una de les grans contradiccions que afronta avui el socialisme espanyol. Un moviment que històricament ha defensat la igualtat i la justícia social perd autoritat moral quan una part de la ciutadania percep que les estructures de poder generen privilegis, tractes de favor... La qüestió no és només si una actuació és legal, sinó si és compatible amb l’exigència ètica que ha d’acompanyar qualsevol càrrec públic.

La clau està en el fet que els règims polítics no fallen només quan desapareixen les institucions, sinó quan aquestes deixen de complir la finalitat per a la qual van ser creades. És a dir, que el veritable perill no és només tenir governs imperfectes (que també), sinó normalitzar que el poder serveixi als qui el posseeixen abans que als ciutadans que els l’han confiat.

En segon lloc, un dels autors preferits a les facultats de filosofia: Maquiavel, qui sovint és reduït a la imatge del polític sense escrúpols, però la seva preocupació principal no era justificar l’abús del poder, sinó entendre per què les repúbliques cauen.

La gran lliçó de Maquiavel és que cap república és immune a la corrupció. Als Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi sosté que tota comunitat política tendeix a degradar-se amb el temps si perd la seva virtut cívica i deixa de renovar les seves institucions. El problema, doncs, no és tant que existeixin governants ambiciosos (això és inherent a la naturalesa humana), sinó que el sistema sigui incapaç de limitar aquestes ambicions.

És aquí on el debat sobre la política espanyola adquireix una dimensió més profunda. La qüestió no és només jutjar l'actuació d'un govern, sinó preguntar-se si les institucions disposen de prou independència, transparència i contrapoders per resistir qualsevol temptació d'utilitzar el poder en benefici propi, el problema és que aquesta setmana s’ha demostrat que no… Quan una democràcia deixa de reforçar aquests mecanismes, el risc no és només la corrupció d'uns dirigents, sinó el deteriorament progressiu de la mateixa república.

Un altre va, Montesquieu, un clàssic. S’ha de tenir present que la seva famosa afirmació que "tot home que té poder tendeix a abusar-ne" no és una acusació contra els polítics, sinó una observació sobre la naturalesa humana. Per aquest autor, la llibertat no depèn que governin persones virtuoses, sinó que les institucions estiguin dissenyades perquè ningú pugui acumular massa poder. 

Aquesta és una de les grans qüestions del moment polític espanyol, la relació entre el govern i els contrapoders. Una democràcia sana necessita una premsa crítica (i lliure, cosa que últimament es veu poc), una justícia independent (encara es veu menys amb polítics fent de jutges i jutges participant en política…), una oposició efectiva (no cal ni comentar-ho això imagino) i unes institucions capaces de fiscalitzar el govern sense ser acusades automàticament de partidisme.

El problema no és que existeixi conflicte polític, el conflicte és inevitable en democràcia, és el que l'enriqueix. El problema apareix quan totes les institucions són arrossegades a la batalla partidista.

En últim lloc el famós Weber, qui va afirmar que l’Estat modern funciona perquè els ciutadans confien que les decisions públiques no depenen dels vincles personals dels governants, sinó d’un conjunt de regles impersonals.

El nepotisme representa precisament aquest risc, és a dir, la substitució de la lògica institucional per la lògica del cercle proper. És una dinàmica que no és exclusiva de les grans democràcies, sinó que també es pot observar en realitats més petites com Andorra, on la proximitat entre els actors polítics, econòmics i institucionals pot facilitar l’aparició d’aquestes percepcions. Aquesta és una de les grans fragilitats de qualsevol democràcia, no n’hi ha prou amb tenir lleis, cal que la societat percebi que aquestes s’apliquen amb el mateix criteri per a tothom.

La crítica al govern espanyol no hauria de servir per ignorar que la degradació institucional té causes més profundes i afecta diverses etapes polítiques. 

Els grans escàndols de corrupció de les últimes dècades han deixat una herència de desconfiança. Però cada govern té la responsabilitat de mantenir els estàndards institucionals del moment que li toca governar. El poder no només s’ha d’exercir dins dels límits de la llei; també ha de preservar la confiança pública.

Una democràcia pot sobreviure a governs equivocats, però difícilment sobreviu a una societat convençuda que les institucions són només eines de poder.

La gran lliçó dels filòsofs és que la corrupció comença molt abans que aparegui una sentència definitiva. Comença quan el poder perd humilitat, quan els governants deixen de veure’s com a servidors temporals de la comunitat i comencen a considerar-se indispensables. Aquesta és la qüestió central del moment polític espanyol. 

Mirar no només qui governa, sinó com es governa. Perquè el veritable perill per a una democràcia no és l’existència de conflictes, errors o governs imperfectes. El veritable perill és que els ciutadans deixin de creure que el sistema està pensat per servir-los.