Andorra no només necessita un pla contra el suïcidi. Necessita una reflexió col·lectiva

Hi ha decisions polítiques que no haurien de passar desapercebudes.

No perquè generin polèmica, sinó perquè ens obliguen a mirar-nos al mirall.

L'aprovació de l'Estratègia Nacional de Prevenció i Lluita contra el Suïcidi 2025-2030 és una d'aquestes decisions. El Govern reconeix que la salut mental és un dels grans reptes del país i planteja mesures per detectar precoçment les persones en risc, coordinar millor els serveis, formar professionals, crear un registre de conductes suïcides i reforçar la prevenció des de tots els àmbits de la societat. És una iniciativa necessària i que mereix ser reconeguda.

Però més enllà de l'encert del pla, hi ha una pregunta que no podem ignorar.

Què està passant perquè un país com Andorra necessiti una estratègia nacional contra el suïcidi?

Aquesta pregunta no interpel·la només els responsables polítics. Ens interpel·la a tots.

Vivim en un país segur, amb una economia dinàmica, envoltat de muntanyes que molts envegen i amb uns indicadors econòmics que sovint es presenten com un exemple d'èxit.

Però hi ha una altra realitat que no apareix a les estadístiques del PIB.

És la de les persones que viuen amb ansietat.

La dels joves que no saben si algun dia podran construir un projecte de vida al seu propi país.

La dels treballadors que acumulen jornades interminables.

La dels petits empresaris que conviuen amb una pressió constant.

La dels avis que pateixen una solitud silenciosa.

I la de moltes famílies que conviuen amb un sofriment emocional que gairebé mai no expliquen.

Fa anys que em dedico al sector immobiliari.

He conegut centenars de famílies buscant una casa.

Però amb el temps he entès que, en realitat, gairebé ningú busca només quatre parets.

La gent busca estabilitat.

Busca seguretat.

Busca un lloc on criar els fills.

Busca la tranquil·litat de saber que el futur és possible.

I cada vegada escolto més converses que tenen poc a veure amb els metres quadrats i molt amb les preocupacions.

«No sé si podré pagar aquest lloguer d'aquí a dos anys.»

«Els meus fills hauran de marxar d'Andorra.»

«Treballem tots dos i encara no arribem on voldríem.»

Aquestes frases no apareixen als informes econòmics.

Però expliquen moltes coses.

L'habitatge, per si sol, no provoca una depressió ni explica una conducta suïcida. Seria irresponsable afirmar-ho. Però quan una persona sent que treballa molt, que compleix amb les seves obligacions i que, malgrat tot, veu cada vegada més lluny el seu projecte vital, el desgast emocional és inevitable.

La salut mental no depèn d'un únic factor.

És la suma de molts.

La pressió laboral.

La incertesa econòmica.

La dificultat per emancipar-se.

La manca de temps.

La soledat.

La hiperconnexió.

La por al fracàs.

I una societat que massa sovint confon tenir èxit amb no poder aturar-se mai.

No és casualitat que els especialistes assenyalin els adolescents, els adults joves i les persones en edat laboral com alguns dels col·lectius més vulnerables davant dels trastorns d'ansietat, la depressió o les conductes suïcides. Tampoc és casualitat que Andorra hagi reforçat els recursos de salut mental després de detectar un increment de les consultes psiquiàtriques i hagi impulsat nous serveis específics per a la població jove.

Als països del nostre entorn, el suïcidi continua sent una de les principals causes de mort externa i una de les primeres causes de mort entre la població jove. Aquesta realitat ha obligat governs, professionals i organismes internacionals a deixar de tractar-la com un tema tabú i abordar-la com un problema de salut pública. Andorra ha decidit sumar-se a aquest esforç, i això és una bona notícia. Però cap estratègia serà suficient si la societat no fa també un exercici d'autocrítica.

Potser hem dedicat massa temps a preguntar-nos quant creix l'economia.

Potser hem celebrat massa rècords d'inversió.

Potser hem convertit l'èxit en una competició permanent.

I potser, sense adonar-nos-en, hem deixat de preguntar a les persones més importants de la nostra vida una cosa tan senzilla com imprescindible:

Com estàs, de veritat?

La salut mental no és només responsabilitat dels psicòlegs, dels psiquiatres o del Ministeri de Salut.

És responsabilitat dels pares.

De les escoles.

De les empreses.

Dels mitjans de comunicació.

Dels responsables polítics.

I també de cadascun de nosaltres.

Perquè cap país pot considerar-se plenament pròsper si una part dels seus ciutadans viu en silenci un sofriment que no troba espai per ser escoltat.

Celebro que Andorra hagi fet un pas endavant amb aquesta estratègia.

Però espero que aquest sigui només el principi.

Que serveixi per trencar estigmes.

Per escoltar més.

Per prevenir millor.

I, sobretot, per entendre que darrere de cada dada hi ha una persona, una família i una història que mereix ser escoltada abans que sigui massa tard.

Acabo amb una pregunta que no va dirigida al Govern, sinó a tots nosaltres.

D'aquí a vint anys, quan els nostres fills mirin enrere, podran dir que vam saber veure a temps els canvis que ja teníem davant dels ulls?