EDITORIAL | La realitat del problema de l’habitatge a Andorra que ningú vol veure

El debat sobre l’habitatge a Andorra s’ha instal·lat en una simplificació còmoda que, a força de repetir-se, ha acabat distorsionant el diagnòstic.

S’assenyala amb el dit els “youtubers”, la inversió estrangera i els nous residents d’alt poder adquisitiu com si fossin l’origen del problema. Però aquesta narrativa, tot i ser atractiva, no resisteix una anàlisi seriosa de les dades ni de l’estructura real del mercat immobiliari del país.

Cal començar per una evidència bàsica: qui competeix per un habitatge de classe mitjana no és qui arriba amb grans recursos. L’inversor o resident d’alt nivell adquisitiu no està pressionant el mercat de lloguer o compra de classe mitjana; juga en una altra lliga, la del luxe. El veritable coll d’ampolla es troba en el segment mitjà, i aquí el factor determinant ha estat un altre: l’arribada massiva de mà d’obra.

Andorra ha experimentat un creixement notable en població, turisme i activitat econòmica. Aquest dinamisme exigeix serveis, i els serveis requereixen treballadors. El model econòmic del país —basat en bona mesura en el turisme i en sectors intensius en ocupació— necessita mà d’obra, sovint amb ingressos mitjans o baixos. El problema no és que aquesta mà d’obra arribi; el problema és que el país no ha estat capaç d’absorbir-la en termes d’habitatge.

Aquí apareix la contradicció central: s’importa treball, però no es planifica on viuran aquells que el sostenen. El resultat és previsible: més persones competint per un parc d’habitatge insuficient en el segment que realment necessiten.

La pressió sobre els preus no prové dels extrems del mercat, sinó del desequilibri entre oferta i demanda a la base.

A això s’hi suma un incentiu pervers. Construir, es construeix, sí, però no on cal. La promoció immobiliària tendeix cap al segment del luxe perquè és més rendible. És una lògica empresarial comprensible, però insuficient per resoldre un problema estructural. Aquí és on el paper del Govern resulta clau: si el mercat no produeix habitatge assequible de manera natural, cal incentivar-lo —o fins i tot exigir-li— que ho faci.

Tanmateix, el debat públic prefereix recórrer camins més fàcils. Es parla d’“especuladors” en abstracte, gairebé com una figura externa i aliena. Però n’hi ha prou amb observar qui són els principals propietaris i compradors dins del Principat per entendre que bona part d’aquesta dinàmica és interna. No és un fenomen importat, sinó també domèstic.

Mentrestant, la inversió estrangera —tan criticada— ha complert una funció rellevant: ha aportat recursos, ha dinamitzat l’economia i ha contribuït a sostenir els serveis públics en un context de creixement poblacional. Demonitzar-la sense matisos no només és injust, sinó que desvia l’atenció del problema real.

El “meló” que ningú vol obrir és incòmode: el model econòmic necessita mà d’obra que no pot allotjar en condicions adequades. I mentre no s’afronti aquesta contradicció amb polítiques clares —planificació urbana, incentius a l’habitatge de classe mitjana, regulació eficaç—, el problema persistirà.

Culpar l’actor equivocat pot ser políticament rendible a curt termini, però no resol res. Andorra no necessita més relats simplificats; necessita un diagnòstic honest i decisions valentes. Perquè el veritable risc no és només l’encariment de l’habitatge, sinó la fractura social que pot derivar-se d’ignorar-ne les causes reals.