Eutanàsia: el fracàs d’un Estat que arriba tard

 La llei de l’eutanàsia a Espanya s’ha venut com una victòria de la llibertat individual. Però sota aquest relat populista s’hi amaga una realitat més incòmoda: i si, en lloc d’ampliar drets, estiguéssim normalitzant la retirada de l’Estat davant el patiment? 

Quan viure amb dignitat esdevé difícil, per manca de recursos, suport o cures adequades, oferir la mort com a solució pot deixar de ser una elecció lliure per convertir-se en una sortida empesa per les circumstàncies…

Hi ha històries que incomoden perquè trenquen el relat oficial. El cas de la Noèlia n’és una. Una jove, amb una vida encara per construir, que acaba trobant en la llei de l’eutanàsia una sortida al seu patiment. I és aquí on cal fer-nos la pregunta incòmoda sobre si és això una victòria dels drets individuals o el símptoma d’un fracàs col·lectiu? 

La qüestió no és si a la Noèlia se li ha ofert una mort digna, sinó si en algun moment se li va garantir una vida prou digna per voler ser viscuda, malgrat els traumes que l’han marcat. Després de tot el que ha hagut de suportar, no és a ella a qui hem de jutjar, sinó a un Estat que havia assumit el deure de protegir-la i que no ha estat capaç de fer-ho. Un Estat que, al final del camí, arriba a oferir la mort no com a últim recurs excepcional, sinó com la sortida més ràpida (o potser l’única que ha sabut construir). 

Cal preguntar-se, honestament, si aquesta era realment l’única alternativa per a una vida trencada. Perquè una vida trencada no és una vida inútil ni indigna. La Noèlia no era responsable del seu dolor ni del seu passat. I, tanmateix, el sistema sembla haver acceptat aquesta derrota com a inevitable.

De veritat, pot un Estat parlar de mort digna quan no ha sabut garantir una vida digna? Perquè abans del final, abans del procediment, hi ha anys sencers on la dignitat hauria d’haver estat assegurada. I és precisament aquí on tot falla… La Noèlia no és només un cas individual. És el reflex d’un sistema que sovint arriba tard. 

Tard en l’atenció psicològica, tard en l’acompanyament social, tard en donar alternatives reals a persones vulnerables. Quan una jove arriba al punt de preferir morir, la pregunta no és només si té dret a fer-ho, sinó que ha fallat perquè aquesta decisió sigui vista com l’única sortida.

En aquest context, no és menor recordar que el Partit Socialdemòcrata d’Andorra ja portava al seu programa de les eleccions de 2023 la implementació del que anomenaven el “dret a un final de vida digne”. 

Una proposta que, lluny de ser original, tornava a seguir el rastre marcat pel seu partit de referència, el PSOE, copiant una agenda que sovint s’importa sense un debat profund sobre les seves conseqüències reals. 

Perquè sota aquesta retòrica de dignitat s’amaga una realitat molt més incòmoda: quan un Estat és incapaç de garantir vides dignes, el recurs a l’eutanàsia corre el risc de convertir-se no en un dret excepcional, sinó en una solució fàcil, ràpida i, sobretot, barata. I això obre un debat de fons inquietant sobre si estem parlant realment de dignitat o d’una manera de gestionar, des de la distància, les vides que el sistema no ha sabut sostenir?

La història de la Noèlia ens obliga a mirar més enllà de la llei. Ens obliga a preguntar-nos si estem construint una societat que acompanya o una que, massa sovint, es rendeix.