Del poble al relat, la mutació de l’esquerra

El moviment d’esquerres va néixer amb una missió clara que sembla perduda avui en dia i no es cap altra que defensar el treballador davant els abusos del poder i garantir unes condicions de vida dignes. Des de les teories de Karl Marx el conflicte capital-treball ha estructurat el debat clau en l'Esquerra europea… Amb el temps, especialment després la consolidació de l’estat del benestar com un fi a millorar sempre, aquella esquerra obrera va anar mutant. Un cop assolides moltes conquestes històriques, el focus es va desplaçar cap a terrenys culturals i identitaris. 

El problema no és l’evolució, sinó la substitució del centre de gravetat, de passar del treball i la prosperitat material cap a una agenda fragmentada de causes simbòliques cada dia més absurdes.

Des d’una perspectiva racional, les contradiccions de la nova esquerra són cada vegada més evidents. Es presenta com a garant de la llibertat i dels drets dels col·lectius vulnerables, del feminisme contemporani i del moviment “woke”, però al mateix temps defensa acríticament determinades minories culturals o religioses que, en els seus plantejaments sostenen models socials incompatibles amb aquests mateixos principis, com l’aplicació estricta de la xaria o llei islàmica. El problema que té aquí l'Esquerra és aquesta obsessió d’aparèixer sempre al costat de qualsevol minoria que acaba generant paradoxes difícils de sostenir intel·lectualment i amb el pas del temps. 

Aquesta lògica també es reflecteix en la política internacional. Es posa el focus amb gran intensitat en conflictes com el de Palestina mentre altres crisis humanitàries igualment devastadores, com la del Congo, reben zero atenció ja que això no dona minuts a TV. La selecció de causes sembla respondre més a la rendibilitat simbòlica i ideològica que no pas a una jerarquia objectiva del sofriment o de la gravetat dels fets…

Aquesta manera d’actuar revela una política més guiada pel relat abans que per la coherència. Les causes es converteixen en instruments per reforçar una identitat política del partit, encara que entrin en contradicció entre elles. El resultat és un discurs que pot ser emocionalment potent, però que sovint manca de solidesa conceptual i d’una aplicació pràctica coherent. Mentrestant, qüestions fonamentals com la competitivitat econòmica, l’emprenedoria, la creació de riquesa o la sostenibilitat fiscal queden en segon pla. Sense creixement i sense iniciativa privada no hi ha drets sostenibles ni una democràcia sana. No es pot repartir allò que no es produeix.

En un país com Andorra, aquesta reflexió és especialment pertinent. La nostra realitat és concreta i única: habitatge, cost de la vida, diversificació econòmica, atracció de talent i preservació del model propi. Importar conflictes i marcs ideològics globals sense filtrar-los pel nostre context com està fent el PS i en alguns moments Concòrdia pot convertir la política en un eco de debats aliens, més útils per alimentar identitats partidistes que per resoldre necessitats reals.

Des d’una posició de centre com la que defenso penso que el repte no és acumular banderes, sinó garantir llibertats efectives, igualtat davant la llei i oportunitats reals. Quan el discurs es construeix a base de causes seleccionades estratègicament, encara que es contradiguin entre elles, la política deixa de ser servei i esdevé propaganda. I quan això passa, la credibilitat es ressent, per molt potent que sigui la maquinària comunicativa…