EDITORIAL | La reforma de les pensions ha de reduir el greuge comparatiu entre sector públic i privat
Article d'opinió de Joel Picón
Andorra ha demostrat una cosa poc habitual en entorns polítics petits: voluntat real d’afrontar una reforma estructural com la de les pensions. El debat obert al Consell General, amb múltiples punts damunt la taula, és una mostra clara de responsabilitat institucional. Però la valentia, en economia, només és útil si va acompanyada de rigor.
I aquí és on cal posar el focus.
El sistema de pensions no és només una qüestió social: és, sobretot, un pilar macroeconòmic. La seva sostenibilitat afecta directament la competitivitat del país, la confiança dels inversors i la capacitat de creixement a llarg termini. Per això, qualsevol reforma que es quedi en un “mínim comú denominador” corre el risc de ser insuficient —i, pitjor encara, contraproduent.
Un dels errors habituals en aquest tipus de debats és centrar-se exclusivament en l’edat de jubilació. És un factor important, sí, però no és l’únic ni el determinant. El veritable problema és l’equilibri financer del sistema: quants cotitzen, quant cotitzen i durant quant de temps es perceben les prestacions.
Des d’aquesta perspectiva, el greuge comparatiu entre sector públic i privat no és només una qüestió d’equitat —és una distorsió econòmica.
Quan una part del sistema gaudeix de condicions més favorables sense una correspondència clara en aportacions o productivitat, es genera una ineficiència. Aquesta dualitat desincentiva la mobilitat laboral, distorsiona el mercat de treball i introdueix un cost implícit que, tard o d’hora, acaba assumint el conjunt de l’economia.
No es tracta de fer retòrica, sinó números: un sistema amb regles desiguals és un sistema menys eficient i més difícil de sostenir.
En paral·lel, el debat sobre un model de capitalització complementària és, probablement, un dels pocs punts amb potencial real de consens i impacte positiu. Introduir un segon pilar, de caràcter voluntari i ben regulat, permetria diversificar riscos i reduir la pressió sobre el sistema públic sense incrementar de manera directa les càrregues obligatòries.
Aquest tipus de mecanismes no són ideològics; són instruments de gestió del risc.
Pel que fa a l’augment de les cotitzacions empresarials, cal ser especialment prudent. En un entorn econòmic obert com l’andorrà, qualsevol increment de costos laborals té un impacte immediat sobre la competitivitat. No es pot reforçar el sistema debilitant al mateix temps el teixit productiu que l’ha de sostenir.
La reforma, per tant, hauria de pivotar sobre tres eixos clars: sostenibilitat financera, neutralitat econòmica i previsibilitat. Sense aquests elements, qualsevol acord serà, en el millor dels casos, temporal.
Andorra ha fet el més difícil: obrir el debat.
Ara li toca fer el més important: resoldre’l amb criteris econòmics i sense caure en solucions fàcils. Perquè en matèria de pensions, retardar decisions no és neutral. És, simplement, traslladar el cost cap al futur.
