La cultura de l'enveja

Hi ha èxits que no desperten admiració, sinó ressentiment, i moments en què descobrir que has avançat massa ràpid coincideix amb la presa de consciència que no tots els somriures que t’acompanyaven eren sincers. L’enveja és un dels sentiments més incòmodes de reconèixer, però també un dels més presents en la vida social contemporània. Especialment dolorosa és aquella que neix dins dels cercles propers, aquerlla que no ve tant de l’enemic declarat, sinó de qui comparteix espai, aspiracions i, en teoria, valors. És aquí on l’enveja esdevé més corrosiva, perquè es disfressa de crítica moral, de preocupació col·lectiva o fins i tot de defensa de la justícia.

Les apunyalades per l’esquena són la forma més covarda de l’enveja, perquè gairebé sempre venen de qui tens a prop, de qui et dona la mà mentre et clava el ganivet. Un exemple clàssic i poderós és el de Juli Cèsar: no va caure per l’atac d’un enemic llunyà, sinó per la traïció de Brutus, amic i home de confiança. El “tu també, Brutus?” simbolitza precisament aquest moment en què la sorpresa és més dolorosa que el cop mateix. Aquestes apunyalades no arriben mai de front, sinó disfressades de lleialtat, de complicitat quotidiana, fins que un dia descobreixes que algú ha estat parlant per darrere, sembrant dubtes o treballant activament per fer-te caure. Quan la traïció neix de la proximitat, la meritocràcia queda anul·lada perque el mèrit i l’esforç són substituïts per l’engany i la por davant de qui destaca massa.

I justament parlant de merit, se’ns omplena la boca de que vivim en societats que es defineixen com a democràtiques i meritocràtiques, on el relat dominant assegura que l’esforç i el talent acaben sent recompensats. Però la realitat sovint desmenteix aquest ideal. Quan algú destaca, quan no es conforma, quan avança més ràpid o pensa diferent, no sempre genera admiració. Massa sovint provoca recel. El no-conformista deixa de ser vist com un estímul i passa a ser percebut com una amenaça. A partir d’aquí, el focus ja no és millorar un mateix, sinó fer caure l’altre.

Aquesta dinàmica es repeteix a molts àmbits. A l’empresa, on l’èxit aliè pot ser interpretat com una denúncia implícita de la mediocritat pròpia. A la política, on l’ascens d’algú trenca equilibris interns i desperta campanyes de desprestigi més que debats d’idees. I, caracyeritic tambe que cada cop més, a la universitat. Espais que haurien de fomentar el pensament crític i l’excel·lència intel·lectual esdevenen camps de competició des del primer dia. La competició, per si mateixa, no és negativa, no em malentengueu, justament pot ser motor de progrés. El problema apareix quan competir ja no vol dir esforçar-se més, sinó impedir que l’altre avanci a través de difamacions i atacs a l’honor.

Potser caldria preguntar-nos què diu de nosaltres com a societat aquesta reacció. Si en una cultura que presumeix de llibertat i mèrit, l’èxit aliè genera més desig de destrucció que d’emulació, potser el problema no és qui destaca, sinó el mirall incòmode que ens posa al davant. Sense una revisió honesta d’aquest sentiment, la meritocràcia no serà més que un eslògan, i l’enveja continuarà sent una de les forces més silencioses de la mediocritat institucional.