Les conformitats del cas Gao Ping no validen la sentència BPA
Article d'opinió d'Amaya de Santiago
Durant els darrers dies alguns mitjans andorrans han presentat els pactes de conformitat assolits a Espanya en el cas Gao Ping com una mena de confirmació definitiva de les condemnes imposades en primera instància als exdirectius i exgestors de BPA.
La conclusió sembla senzilla: si una setantena d'acusats han admès pertinença a organització criminal i blanqueig de capitals, aleshores la sentència andorrana queda automàticament reforçada.
Però jurídicament aquesta conclusió és molt més discutible del que es vol fer creure.
Què és realment una conformitat?
Una conformitat no és una sentència després de la pràctica de la prova. No és el resultat d'un tribunal que, després d'escoltar testimonis, pèrits i acusats, conclou que uns fets han quedat acreditats.
Una conformitat és un pacte processal.
L'acusat accepta una qualificació jurídica i una pena a canvi d'obtenir una reducció substancial del càstig i evitar un judici llarg, costós i incert.
A Espanya aquest mecanisme és perfectament legal i respon a criteris d'eficiència processal. Però precisament perquè és un pacte, el seu valor probatori respecte de tercers és extraordinàriament limitat.
Més encara quan la conformitat arriba catorze anys després dels fets investigats.
Després de més d'una dècada de procediment, molts acusats han vist condicionada la seva vida personal, familiar i professional. Alguns han arribat a l'edat de jubilació. Altres han viscut durant anys sota mesures cautelars, embargaments o restriccions econòmiques.
En aquestes circumstàncies, la decisió d'acceptar una conformitat sovint respon a una qüestió pràctica: posar fi a un procediment interminable.
No equival necessàriament a una confessió moral dels fets ni a una validació completa de totes les tesis de l'acusació.
Les penes ofertes expliquen moltes coses
La notícia més reveladora no és que hi hagi hagut conformitats.
La notícia real és quines penes ha ofert la Fiscalia espanyola.
Durant anys es van anunciar peticions de desenes d'anys de presó i multes multimilionàries contra els principals responsables de la trama.
Ara, moltes d'aquestes acusacions es resolen amb penes extraordinàriament reduïdes, en alguns casos substituïbles, suspeses o amb efectes pràcticament simbòlics.
Això planteja una pregunta inevitable:
Si els fets eren tan greus com es va sostenir durant més d'una dècada, per què la Fiscalia accepta avui càstigs tan reduïts?
La resposta habitual és processal: evitar un macrojudici de mesos o anys.
Però aquesta mateixa resposta demostra que la conformitat no pot convertir-se automàticament en una certificació absoluta de la gravetat dels fets.
És un acord. No una declaració judicial plena després de contradicció probatòria.
El gran oblidat: el paper de BPA
Existeix un altre element que sovint desapareix del debat públic.
BPA no era l'organització criminal investigada.
BPA era una entitat financera sotmesa a supervisió i obligada a aplicar mesures de prevenció del blanqueig.
I aquí convé recordar una idea fonamental que sovint es confon.
La legislació de prevenció del blanqueig no existeix perquè el risc pugui eliminar-se completament.
Existeix precisament perquè el risc zero no existeix.
Cap sistema financer del món pot garantir que cap client, en cap circumstància, intenti utilitzar una entitat per introduir fons d'origen il·lícit.
Ni a Andorra.
Ni a Espanya.
Ni als Estats Units.
Ni a Suïssa.
Per això les lleis no exigeixen la infal·libilitat.
Exigeixen controls, procediments, verificacions, seguiment i comunicacions de sospita.
És a dir, exigeixen prevenció.
Confondre l'existència d'un client problemàtic amb la participació conscient de l'entitat en el delicte significa desnaturalitzar completament el sistema de prevenció.
Si el simple fet que un client cometés posteriorment un delicte convertís automàticament el banc en blanquejador, aleshores pràcticament cap entitat financera mundial podria superar aquest estàndard.
El delicte origen no converteix automàticament el banc en criminal
Que avui alguns integrants de la trama Gao Ping acceptin la seva responsabilitat penal no resol una qüestió essencial del procediment andorrà.
La qüestió clau sempre ha estat una altra:
Sabien els gestors i directius de BPA que els fons procedien d'activitats criminals?
Van actuar amb voluntat de facilitar-ne el blanqueig?
Van participar conscientment en una estructura criminal?
Aquesta és la pregunta jurídicament rellevant.
I continua essent una pregunta que ha de respondre's respecte de cada acusat individualment.
La responsabilitat penal és personal.
No es transmet.
No es presumeix.
No s'hereta.
No neix automàticament perquè un client acabi condemnat.
En un Estat de dret, la condemna dels autors del delicte origen no substitueix mai la prova de la participació dolosa dels tercers.
El debat continua obert
La causa BPA continua pendent de revisió en instàncies superiors.
I és precisament en aquest context on les conformitats espanyoles han de ser interpretades amb prudència.
Els pactes processals poden servir per tancar procediments.
El que no poden fer és substituir l'anàlisi individualitzada de la conducta de cada acusat.
Tampoc poden esborrar una realitat incontestable: BPA disposava de sistemes de prevenció, departaments de compliment normatiu, controls interns, procediments KYC i estructures destinades precisament a detectar riscos.
Que aquests controls poguessin ser millorables és una discussió legítima.
Que la seva mera existència no impedís absolutament qualsevol risc també és una evidència.
Però transformar aquesta realitat en una prova automàtica de participació criminal és un salt jurídic que continua exigint una demostració rigorosa.
I aquesta demostració no la proporciona una conformitat signada catorze anys després dels fets.
La justícia penal no es fonamenta en titulars.
Es fonamenta en proves.
