Control o caos en matèria de drogues

Quan es parla de drogues, el debat públic acostuma a quedar atrapat en una discussió estèril sobre si s’han de prohibir o legalitzar. Dos extrems que sovint passen per alt el que hauria de ser el veritable punt de partida: l’educació i la conscienciació des del primer moment. Sense aquest pilar, qualsevol model dels que es debat (sigui restrictiu o permissiu) està condemnat al fracàs i la història n’és la prova.

La realitat és que les drogues existeixen, han existit sempre i continuaran existint. Però el que marca la diferència és el nivell d’informació, criteri i responsabilitat amb què una societat s’hi relaciona. Ignorar els riscos, banalitzar el consum o convertir-lo en un debat purament ideològic només contribueix a una percepció distorsionada del problema. Partim del fet que hi ha substàncies amb un potencial devastador, capaces de generar dependència gairebé immediata i de posar en risc la vida en qüestió de minuts. Però també n’hi ha d’altres que, sense ser innòcues, sovint es perceben com a inofensives, especialment entre els joves. És precisament aquí on falla el sistema, no en la manca de lleis, sinó en la manca d’una educació clara, rigorosa i honesta sobre les conseqüències del consum.

En el debat de regulació sempre es para dels beneficis immediats, com garantir controls de qualitat, reduir riscos sanitaris derivats de substàncies adulterades i trencar el poder del mercat negre... Potser legalitzar no hauria de ser sinònim de banalitzar, sinó d’assumir una realitat existent i gestionar-la amb criteri de salut pública i responsabilitat col·lectiva. 

Ara bé, aquesta mateixa regulació també comporta riscos evidents: pot facilitar l’accés, generar una falsa sensació d’innocuïtat i normalitzar el consum i si això passa ja la tenim liada... Cap substància és inofensiva, i el potencial addictiu, l’impacte en la salut mental i les conseqüències socials continuen presents. Sense una aposta ferma per l’educació i la prevenció per part dels organismes públics, la legalització pot acabar sent un canvi de forma, però no una solució real al problema.

Parlar de drogues sense parlar d’addiccions és un autoengany. I parlar d’addiccions sense explicar com erosionen la llibertat personal, com condicionen trajectòries vitals i com poden destruir vincles socials és una irresponsabilitat col·lectiva. Cap política serà efectiva si no es fa entendre que el problema no és només què es consumeix, sinó què passa quan el consum deixa de ser una decisió i es converteix en una necessitat. Per això, més enllà de models legals o estratègies repressives, el que realment hauria de ser innegociable és una aposta ferma per educar i conscienciar.

Parlar de drogues hauria de ser parlar de límits, de llibertat i de responsabilitat. De fins a quin punt som capaços, com a societat, d’afrontar un problema complex sense amagar-lo sota la catifa ni reduir-lo a consignes fàcils. Les solucions simples no existeixen, però ignorar l’arrel del problema és, sens dubte, la pitjor de totes.