EDITORIAL | Montaner i la distorsió del terme “extrema dreta”

La recent polèmica per la cessió del pavelló d’Escaldes-Engordany per al Ramadà ha posat sobre la taula un debat que alguns pretenen simplificar de manera irresponsable: etiquetar Carine Montaner com a “extrema dreta”. Aquesta acusació no només és falsa, sinó que reflecteix una greu confusió conceptual que empobreix la política i banalitza el llenguatge.

Montaner no promou ni la violència ni la intolerància. El que fa és exercir una crítica legítima i necessària: qüestiona que un espai públic, pagat amb els impostos de tots, es cedeixi per a activitats religioses sense transparència ni comunicació a la ciutadania. 

Cal recordar que la llibertat de culte no ha de suposar diluir la identitat històrica i cultural del país és tan raonable com fonamental. No criticar-ho no és tolerància, sinó submissió a decisions unilaterals que desconsideren l’interès col·lectiu.

Reduir qualsevol crítica a “extrema dreta” és un simplisme perillós. No només desvirtua els termes, sinó que serveix per blanquejar polítiques d’immigració massiva i de gestió arbitrària dels recursos públics, una realitat que afecta especialment el sud d’Europa. 

Mentrestant, Montaner assenyala el que és obvi: la convivència i l’obertura no poden imposar-se a costa del sentit comú, de la història ni de la legalitat.

La veritable extrema dreta és violenta, intolerant i excloent. Res d’això s’aplica a Montaner, que defensa un missatge equilibrat: es pot ser crític amb la gestió pública, es pot preservar la identitat cultural i, alhora, respectar la llibertat religiosa. 

No és la primera vegada que veiem aquest tipus de reaccions provinents d’alguns fanàtics de l’ultraesquerra que tot allò que se’ls escapa del seu limitat pla mental etiqueten automàticament com a “extrema dreta”, “nazi” o altres desqualificatius similars. Aquesta actitud es repeteix tant entre periodistes catalans de mitjans andorrans com entre membres dels partits, i revela un patró preocupant: una incapacitat de tolerar el debat, la crítica i fins i tot el sentit comú.

L'Andorra dels podemites

A Andorra, aquesta permeabilitat a línies polítiques semblants a les de Sumar o Podemos està fent que certes veus desapareguin sota la censura ideològica. La tolerància, el respecte i la llibertat de discutir idees ja no semblen ser acceptats quan es tracta de qüestions que no encaixen en la narrativa dominant. I, paradoxalment, el que fa aquesta esquerra és més extremista que les crítiques que Montaner i altres figures de dreta plantegen: demanen només una administració responsable dels diners públics, un ús coherent de les institucions i que es prioritzi aquells que han contribuït a la societat —ja siguin jubilats que han treballat tota la vida o joves emprenedors— en comptes de beneficiar de manera indiscriminada aquells que es troben sota el paraigua de la “vulnerabilitat” sense haver aportat res al conjunt.

La realitat és que, a molts llocs, alguns immigrants tenen accés a drets i recursos que no tenen ciutadans que porten dècades contribuint amb els impostos i esforç. No estem dient que sigui una situació generalitzada ni que Andorra sigui un cas extrem, però sí és una realitat que no es pot ignorar. Per això, etiquetar com a “extrema dreta” algú que simplement qüestiona la cessió d’un pavelló públic —finançat per tots els contribuents— per a activitats religioses que no formen part de la cultura històrica andorrana és ridícul i perillós.

Què vol dir això, doncs? Que ja no es pot criticar res sense ser criminalitzat ideològicament? Que qualsevol qüestió sobre la gestió responsable dels espais i recursos públics s’ha de silenciar? La resposta és clara: no. La llibertat d’expressió i el debat crític són la base del nostre estat de dret, i ningú té dret a reduir-los a etiquetes simplistes que només busquen silenciar opinions legítimes.

Negar aquesta distinció és permetre que el relat idealista simplifiqui la política a un espectre binari, on qualsevol crítica raonable es criminalitza ideològicament.

En definitiva, criticar la cessió d’un pavelló públic no és extremisme; és democràcia. És defensar que els recursos comuns es gestionin amb transparència, respecte i consciència històrica. Montaner no és l'extrema dreta que alguns afirmen: és una política andorrana que recorda que l’obertura i la identitat són complementàries, no contradictòries.