Veneçuela a un pas de la llibertat

Aquest matí ens despertàvem amb l’anunci de la detenció de Nicolás Maduro, una notícia que marca el moment d’una transcendència històrica difícil d’exagerar. No només perquè és el primer pas a posar fi, almenys provisionalment, a un règim que ha governat Veneçuela a través de la por, la misèria i la repressió, sinó perquè obliga el món (i especialment Europa) a mirar-se al mirall. La caiguda del dictador chavista no és un simple episodi geopolític, és una prova moral per a tots aquells que durant anys han relativitzat, justificat o directament blanquejat una tirania.

Per a milions de veneçolans, Maduro no ha estat mai un símbol de sobirania ni de resistència, sinó el rostre d’un estat que els va trair. Un estat que va destruir l’economia d’un país immensament ric, que va convertir la hiperinflació en una eina de control, que va expulsar milions de persones a l’exili i que va buidar de contingut les institucions democràtiques. Veneçuela no només ha perdut prosperitat durant aquests anys, ha perdut vides, futur i dignitat. En aquest context, que una part de l’esquerra europea continuï justificant aquest règim no és només un error polític que pagaran a les urnes, sinó una aberració moral que ignora deliberadament el patiment real de la població veneçolana.

Però compte perquè hem de tenir present que l’alliberament d’un poble no s’acaba amb la caiguda d’un dictador, aquí comença la part més complexa i decisiva. És en aquest punt on el paper de María Corina Machado esdevé central. 

Amb la sortida de Maduro comença, en realitat, el més difícil, perquè la caiguda d’un dictador no garanteix la democràcia. Impedir que l’exèrcit veneçolà s’apropi del poder, així com que les xarxes del narcotràfic que coordinen les guerrilles col·loquin un nou “cap de turc”, serà una tasca extremadament complexa. Les transicions democràtiques fracassen quan es deixa el poder a la deriva o quan les armes tornen a ocupar els carrers un cop caigut el dictador... Per això, María Corina és, per antonomàsia, la responsable de liderar ara mateix una transició contundent que protegeixi la llibertat i la dignitat del poble veneçolà i ho ha de fer de manera immediata.

Mentrestant, en els pròxims dies hem d'estar preparats per veure un fenomen ja conegut: tertulians sense cap coneixement real de geopolítica, de la història veneçolana o del patiment del seu poble, opinant amb lleugeresa i posicionant-se des de la comoditat dels platós. Veurem també dirigents polítics que mai no han mostrat un interès genuí pels drets humans, però que no dubtaran a defensar Maduro per coherència ideològica o càlcul partidista. 

Aquest soroll mediàtic, carregat de cinisme, no hauria de fer-nos perdre de vista l’essencial. Perquè més enllà dels relats, de les consignes i de les hipocresies, el que realment importa és que el poble veneçolà pot, per primera vegada en molt de temps, aspirar a ser lliure. I això hauria de ser el criteri últim de qualsevol posicionament honest.