Regulació cultural comparada

Fa unes setmanes vam saber que Portugal aprovava la prohibició del burka en espais públics, el Estat ha fet un pas que, més enllà del seu contingut administratiu, sacseja un vell debat europeu: el de com conviuen les herències culturals que formen el nostre continent amb les noves identitats que hi han arribat en les darreres dècades.

Europa, malgrat la seva complexitat actual que tots coneixem, continua arrossegant una memòria col·lectiva arrelada en una llarga tradició cristiana. 

Una tradició, que pot ser viscuda com a fe, com a mar d’ètica pública o simplement com a fons cultural... el cas es que la religió catòlica ha sigut un factor clau que ha modelat la manera de com s’han entès conceptes com la llibertat, el paper de l’individu, o la relació Estat-església. Quan avui es parla de neutralitat de l’espai públic, de laïcitat o de cohesió, és impossible separar-ho totalment d’aquest passat, es un fet que hi ressona, encara que sovint de manera discreta...

Al mateix temps, Europa s’ha compromès, sobretot després de la Segona Guerra Mundial, amb la idea de la llibertat religiosa com un pilar imprescindible de la democràcia, però no tant com a celebració de totes les expressions espirituals, sinó que ho van enfocar mes a ser una garantia cap al ciutadà per a que no pugui ser reduït o limitat pel que creu. Aquest principi conviu, però, amb la inquietud que desperta qualsevol signe cultural o religiós que l’espai públic percep com a massa carregat de significat o amb intenció de “adoctrinar”. 

I és aquí on el debat es fa més dens, no per allò que passa materialment, sinó per allò que desperta simbòlicament.
La prohibició portuguesa, observada fredament, no és necessàriament un rebuig explícit a cap religió ni tampoc una abraçada entusiasta d’un model laic estricte. 

És, més aviat, un reflex d’un moment europeu en què el contacte entre diferents cultures genera friccions inevitables i problematiques. Aquesta fricció jo no la catalogaria com un conflicte entre blocs, sinó un desencaixament de sensibilitats. Amb aquestes mesures Europa es troba en jaqué sobre fins a quin punt pot mantenir el seu marc cultural mentre integra noves formes d’expressió de manera accelerada...

Mirant-ho des d’Andorra, aquesta tensió es veu amb una certa distància, no som Barcelona ni Berlin, els nostres carrer son diferents. La nostra realitat és la d’un país que ha après a conviure amb pluralitats molt diferents, Andorra ha estat construïda per gent de tots llocs. 

Aquí, l’equilibri entre identitat pròpia i diversitat és un exercici quotidià, sovint més pràctic que ideològic (gracies a deu no tenim el joc de ideologies que es practica a la resta d’Europa), fet de convivència real més que de grans debats teòrics. Justament per això, la decisió portuguesa convida a una reflexió que va més enllà del vel: fins a quin punt Europa està intentant harmonitzar memòries antigues amb noves presències? I fins a quin punt aquests moviments polítics són intents de gestionar el desconcert més que de definir un model per a futur en pau?

El xoc de civilitzacions del que parlava Huntington existeix però rarament és un enfrontament frontal. És més aviat una incomoditat que apareix quan dues maneres de donar sentit al món comparteixen un mateix espai.

En el fons, la mesura portuguesa fa visible un debat que Europa arrossega des de fa dècades: com preservar una memòria sense convertir-la en frontera, i com acollir noves presències de manera controlada sense exigir-los que amaguin el que són però que tampoc ho imposin a la resta. És una pregunta complexa, incòmoda i, potser, inevitable. I justament per això val la pena pensar-la amb calma, no es un tema de blanc o negre per molt que alguns es posicionin arrelats a un dels bàndols.

El veritable repte no és negar el xoc de civilitzacions, sinó aprendre a domesticar-lo, m’explico: Preservar la pau sense renunciar a la cultura europea que ens ha fet ser qui som, i alhora obrir prou espai perquè la convivència sigui una trobada i no una renúncia.