Quan la norma europea mata la innovació

Brussel·les produeix normes amb una eficàcia que molts envejarien, però també amb una voracitat que fa temps preocupa o al menys hauria si el que es vol es competir amb la resta de potencies... Des de la forma de les bombetes fins a la gestió de les dades, gairebé tot té una directiva europea al darrere. No dic que no s’hagi de regular però potser s’estan pesant de frenada a més de centrar-se en temes irrellevants. 

Es a dir, el que va començar com un esforç per garantir un mercat únic, just i segur, s’ha convertit, en un laberint burocràtic que frena la innovació i carrega de costos innecessaris a les empreses. La hiperregulació de la UE afecta des de grans empreses fins a agents del sector primari per lo que no son actes aïllats dels quals la societat civil pot desvincular-se i de fet no ho fa i es va veure, farà poc mes d’un any ja vam veure les revoltes dels agricultors per la burocràcia comuna.

Acabada la segona guerra mundial Europa es va proposar ordenar-ho tot, i en l’intent ha acabat embolicada en el seu propi fil normatiu on en aquests moments es corre el risc de que s’acabi ofegant la innovació i que la institució quedi a la cua de la carrera tecnològica. Cada nova crisi, ja sigui econòmica, ambiental o tecnològica ha portat més lleis, més reglaments i més controls, en un intent constant de “protegir el ciutadà”. 

El problema es que esta derivant a una protecció que quan es converteix en excés, pot esdevenir paràlisi... La Unió Europea, que suposadament va néixer per unir mercats i llibertats, però on es la llibertat quan no pots actuar sense seguir la seva normativa que es veu fins i tot en com fabricar els taps de les ampolles, poc a poc estan creant un manual de vida, on queda aquí la llibertat? La UE corre avui el risc de convertir-se en un gegant administratiu que confon seguretat amb sobre control ja que ha convertit la regulació en una forma de lideratge en una partida on juga a soles...

Fins i tot quan no domina la matèria que pretén regular vol estar a la avantguarda i ser els primers, el cas de la intel·ligència artificial n’és un exemple paradigmàtic. Mentre els grans centres de desenvolupament tecnològic es troben a Silicon Valley i a l’Àsia, Brussel·les per part seva ja ha posat en marxa el seu marc normatiu per controlar-ne l’ús, els riscos i els límits ètics. Aquesta voluntat de “governar el futur” des de la norma respon a una lògica europea molt arrelada: la idea que la regulació pot substituir la potència tecnològica, prefereixen regular l’eina abans de tenir-ne el poder. Però el resultat es peculiar ja que Europa estableix les regles d’un joc que, de moment, juguen altres. Regular abans de crear, el fet de ordenar abans d’innovar, ordenar una cosa de la qual no es disposa... Que per una banda es una estratègia que reforça la seva imatge d’espai garantista, però també la condemna a anar sempre un pas darrere i això en la situació global actual, no es la millor idea!

En el cas de Andorra necessitem una regulació per a la IA òbviament, al final no deixa de ser una eina molt poderosa però també molt perillosa, ja s’han vist casos on s’ha utilitzat per suplantació de identitat o d’assetjament entre menors, al final no deixa de ser una eina que esta al abast de tothom per lo que tota persona amb un mínim de coneixements informàtics pot crear un merder en segons... Per lo que en certa part s’ha de limitar però de manera que continuï sent útil per a tothom. Fins al moment hi ha un codi ètic, però no deixa de ser “recomanacions” que la gent pot ignorar i de fet ho fa... 

La reflexió final podria ser que la Unió Europea ens mostra el risc de confondre prudència amb paràlisi. A Andorra tenim l’oportunitat d’aprendre’n com a país independent, establir límits clars a la intel·ligència artificial sense caure en l’excés normatiu que frena la innovació. No es tracta de regular per por, sinó per poder avançar amb criteri.