Si t'apugen els preus, de debò creus que el culpable és qui aixeca la persiana cada matí?
Article d'opinió de David Izquierdo (@dvizzpress)
Hi ha una escena que es repeteix a gairebé tots els països quan la inflació apreta: la compra costa més, el combustible puja, la factura de la llum es dispara i el ciutadà, amb raó, sent que cada mes es pot permetre menys coses.
Aleshores apareix una explicació ràpida, senzilla i políticament rendible: «la culpa és dels empresaris». Però val la pena aturar-se un moment i fer-se una pregunta incòmoda.
Si l’empresari té tant poder per pujar els preus quan vol, ¿per què no els va pujar fa cinc anys? ¿Per què no va decidir duplicar el preu del pa, del cafè o d’una reparació quan l’economia estava estable?
La resposta és evident: perquè no ho pot fer arbitràriament. Un negoci viu dels seus clients. Si puja els preus sense que hi hagi un augment real dels costos, corre el risc de perdre vendes davant de la competència. El mercat no és un xec en blanc; és una lluita diària per sobreviure.
El relat convenient
Tanmateix, culpar l’empresari té un enorme avantatge per al poder polític: desvia l’atenció. Quan un govern incrementa els impostos, encareix l’energia, eleva les cotitzacions socials, multiplica les regulacions i augmenta la despesa pública fins a nivells difícils de sostenir, està introduint pressió sobre tota l’economia. El transportista paga més pel combustible. L’agricultor paga més per produir.
El restaurant paga més per l’electricitat. L’autònom paga més per contractar. I, finalment, el consumidor paga més per tot.
Però reconèixer això implicaria admetre que les decisions polítiques tenen conseqüències. És molt més còmode assenyalar el comerciant de la cantonada que explicar com determinades polítiques monetàries i fiscals erosionen el poder adquisitiu de milions de persones.
L’enemic equivocat
Pensa en el petit empresari que obre la seva botiga a les vuit del matí. Pensa en l’autònom que treballa els caps de setmana per arribar a final de mes. Pensa en l’emprenedor que va hipotecar els seus estalvis per tirar endavant un projecte.
¿De debò creiem que aquest és el gran responsable que la cistella de la compra sigui més cara?
És més fàcil odiar qui té un negoci visible que qüestionar estructures econòmiques complexes. Però la realitat sol ser menys emocional i més contundent: la majoria dels petits empresaris no augmenten els preus per fer-se rics; els apugen per no tancar.
I quan un negoci tanca, no desapareix un «especulador». Desapareixen una ocupació, un servei i una font d’ingressos per a una família.
La gran contradicció
Resulta curiós que s’acusi l’empresari de «cobdiciós» precisament quan molts d’ells estan veient com es redueixen els seus marges.
Si l’electricitat puja un 30 %, el lloguer un 10 %, les assegurances un 15 % i les cotitzacions un altre tant, mantenir el mateix preu significa guanyar menys. En molts sectors, els beneficis reals han caigut mentre la pressió sobre el negoci ha augmentat.
Tanmateix, el discurs oficial sol presentar l’empresari com si visqués al marge de la inflació, com si fos immune als costos que afecten la resta de ciutadans.
No ho és. La pateix primer.
La pregunta que ens hauria de fer reflexionar
La pròxima vegada que vegis que el preu d’un producte ha pujat, pregunta’t:
¿Qui imprimeix diners?
¿Qui aprova pressupostos deficitaris?
¿Qui decideix els impostos sobre l’energia?
¿Qui regula els costos laborals?
¿Qui encareix l’activitat econòmica mitjançant noves càrregues i obligacions?
L’autònom no fa cap d’aquestes coses.
L’emprenedor tampoc. El petit empresari, encara menys.
Ens han acostumat a pensar que qui ven és el responsable que tot sigui més car. Però potser el veritable exercici de reflexió consisteix a mirar no pas l’últim esglaó de la cadena, sinó el primer.
Perquè quan un govern converteix produir, contractar, transportar o invertir en una cosa cada vegada més costosa, el preu final no és una decisió capritxosa de l’empresari: és la conseqüència inevitable d’un sistema que encareix tot el que toca.
I potser la pregunta més important no és per què el comerciant ha apujat el preu, sinó per què les polítiques públiques han fet que mantenir aquest preu sigui impossible.
Aquí comença el debat que molts prefereixen evitar.