EDITORIAL | Més formació i accessibilitat laboral per reduir la dependència de temporers
Article d'opinió de Joel Picón
El Govern encerta amb la decisió d’implantar un nou model de contractació en origen amb Colòmbia gestionat exclusivament per empreses amb residència a Europa.
És una mesura imprescindible per posar fi d’una vegada als abusos laborals que van patir treballadors peruans en temporades recents, víctima d’intermediaris opacs i empreses sense control efectiu. Que les empreses assumeixin responsabilitats reals, amb garanties verificables i seguiment del procés, era un deure moral i institucional.
Ara bé, cal dir-ho amb claredat: limitar-se a importar mà d’obra perquè els joves locals no volen ocupar segons quins llocs de treball és pa per avui i fam per demà.
Perquè Andorra està creant —i ja comença a patir-ne els efectes— una fractura social silenciosa: d’una banda, una generació que pot permetre’s no treballar fins ben entrada la vintena, gràcies al suport familiar i un nivell de vida confortable; de l’altra, immigrants que arriben per fer les feines que ningú vol, sovint lluny de casa, sense xarxa i amb salaris justos per sobreviure.
A on volem anar?
No es pot construir un país robust sobre aquesta simetria tòxica: una societat de joves inactius amb diners però sense ofici, i una societat paral·lela que es deixa la pell per sostenir els serveis, el turisme i la restauració.
És hora de dir-ho: fomentar la cultura de l’esforç no és cap anacronisme retrò. És una necessitat de país. No podem resignar-nos a pensar que el cambrer ha de ser sempre un colombià, el repartidor un argentí i l’auxiliar un portuguès. I que el jove andorrà —amb plenitud de capacitats— pot permetre’s “ja començaré” o “això no és per mi”.
Per tant, celebrem la contractació ordenada, amb drets i dignitat. Però fem el segon pas: incentius perquè els joves s’incorporin abans al món laboral, compatibilitat flexible entre feina i estudi, programes de primera ocupació amb responsabilitat real i no només simbòlica. Treballar no és una condemna, és una escola de vida.
La immigració és necessària, sí. Però la responsabilitat també ho és. Si no corregim aquest desequilibri, correm el risc de convertir-nos en un país d’“adults eterns” protegits i dependents… vivint sobre les espatlles d’una mà d’obra invisible.
I això, més que un model econòmic, seria una renúncia col·lectiva.
