"Cal tornar a dignificar la tasca empresarial i el sector privat"

A poques hores per a la segona edició del Madrid Economic Forum (MEF) 2026, parlem amb Víctor Domínguez, també conegut com Wall Street Wolverine, un dels seus impulsors i propietari de Racks, sobre els reptes i les expectatives d’un esdeveniment que, des de la seva primera edició, s’ha convertit en un referent únic a Espanya.

Després de l’assistència històrica de més de 7.300 persones a Vistalegre el 2025, Domínguez assegura que aquesta nova edició arriba amb il·lusió, un format més concentrat i l’ambició de superar xifres rècord, oferint una experiència intensa i accessible per a tots els assistents.

A més, el MEF aposta per la diversitat d’idees, incloent perfils d’esquerra com Eduardo Garzón, Paula Fraga o Roberto Vaquero, amb l’objectiu de recuperar el debat lliure i respectuós en un context de creixent polarització ideològica. Un altre dels grans atractius és la confirmació, per segon any consecutiu, del president de l’Argentina, Javier Milei, la presència del qual simbolitza la defensa de la llibertat econòmica, la responsabilitat fiscal de l’Estat i la dignificació del sector privat.

Domínguez subratlla que el MEF no és només un espai per a economistes: també vol obrir els ulls dels assistents d’altres tendències polítiques a la realitat econòmica, fomentant l’educació i el debat.

Com afrontes aquest Madrid Economic Forum 2026? Com han estat els últims mesos de feina i què esperes?

S’afronta amb molta il·lusió i amb moltes ganes d’intentar superar les xifres de l’any passat, que van ser espectaculars: més de 7.300 persones a Vistalegre, una cosa que mai s’havia aconseguit a la història d’Espanya en un esdeveniment d’aquestes característiques.

Els últims mesos han estat tensos, com sol passar en esdeveniments d’aquest tipus, sobretot amb les confirmacions oficials sobre la participació del president de l’Argentina, Javier Milei. Però la veritat és que ho afrontem amb molta il·lusió i moltes ganes. L’any passat ja es va sembrar el precedent d’un esdeveniment que marca un abans i un després dins d’Espanya, i creiem que pot superar les expectatives de l’any passat, que ja eren molt altes.

En aquest cas, amb un format més comprimit, molt més intens, centrat en un sol dia per facilitar que més gent pugui venir i que sigui més senzill a nivell operatiu per a la majoria de persones que van gaudir de l’esdeveniment l’any passat.

En aquesta edició apareixen convidats com Garzón o Roberto Vaquero. Què creieu que poden aportar aquests perfils més associats a l’esquerra en l’esdeveniment?

La proposta d’incorporar perfils més d’esquerres, com Roberto Vaquero, Paula Fraga o fins i tot Eduardo Garzón, respon una mica a una necessitat que crec que tenen la majoria dels països d’Europa i de tot Occident:reprendre el debat com una cosa natural a la nostra societat.

Hem vist una polarització que impedeix el debat en una societat amb ideologies diferents, quan això hauria de ser la base d’una democràcia: saber conviure amb persones que pensen diferent. Però la polarització i, moltes vegades, els cordons sanitaris que ha establert l’esquerra han fet que cada vegada sigui més difícil trobar espais de debat d’idees que no estiguin adulterats o en què simplement es debati un sol tipus d’idees sense ser qüestionades.

Per això, el nostre objectiu amb tot això ha estat començar a fomentar de nou aquest debat.

A més, també es tracta de donar visibilitat a una altra esquerra. Sovint només veiem aquesta esquerra woke hegemònica, però hi ha altres esquerres crítiques amb molts temes que són dogmàtics dins de l’esquerra majoritària, com el feminisme radical o la immigració massiva. Hi ha perfils d’esquerra que fins i tot són titllats de feixistes per la mateixa esquerra simplement per qüestionar alguns d’aquests temes, i això acaba impedint tenir aquesta diversitat ideològica que sovint contrasta amb la mateixa demanda de diversitat que defensa l’esquerra.

L’esquerra vol tota mena de diversitat menys la ideològica. És a dir, quan fins i tot dins de les seves pròpies files hi ha persones que discrepen d’algunes qüestions hegemòniques, també se les tracta de feixistes. Això fa que acabem veient una esquerra totalitària que no suporta el debat, que no tolera la dissidència i que utilitza el terme “feixista” com a arma llancívola per intimidar qualsevol persona que discrepi.

Creiem que donar visibilitat a tot aquest argumentari mostra que les idees han de poder conviure en una societat democràtica. Ha de ser acceptable pensar de manera diferent i cal acabar amb la demonització de les persones que pensen diferent del que dicta actualment el poder, perquè aquesta polarització enverina les persones i enfronta famílies, amics i molta gent que, en realitat, no té tantes diferències.

Cap altre esdeveniment europeu ha aconseguit que el president Milei vulgui repetir. Com valoreu aquest fet i quines idees de Milei creus que s’han de reivindicar?

És tot un honor que ens hagi triat per segon any consecutiu. Demostra la gran experiència que va ser el primer Madrid Economic Forum, una experiència que va marcar un abans i un després en termes de com es concep la batalla cultural.

Ningú creia que fos possible fer un esdeveniment d’aquestes característiques tan massiu. Crec que Milei va sentir aquesta energia i aquestes ganes d’idees de llibertat que transmetia la gent, amb un públic molt jove i amb moltes ganes de canvi i d’idees noves. Per tant, és un orgull poder comptar amb ell per segon any.

Principalment cal reivindicar la necessitat d’una responsabilitat de l’Estat respecte als diners dels ciutadans. S’ha normalitzat que l’Estat malgasti els diners en qüestions que no són d’interès per als ciutadans i que segurament no voldrien finançar si se’ls preguntés.

Moltes persones creuen que paguen molts impostos per tenir sanitat, educació i infraestructures de qualitat, però si sabessin realment on va gran part dels diners, probablement no hi estarien d’acord. Molts polítics es beneficien d’aquesta opacitat o de la falta d’interès de la ciutadania per fiscalitzar la despesa pública.

A més, també hi ha el tema de la desregulació. La burocràcia està asfixiant moltes vegades el sector privat a Espanya. Quan vols muntar un negoci, en lloc de preocupar-te per guanyar diners, et preocupes per totes les regulacions que pots estar incomplint i per Hisenda.

L’emprenedoria ja és de per si un camí molt dur. Guanyar diners és complicat. Si, a més, hi afegeixes normes, sancions i un entorn hostil, és molt difícil generar ocupació o arriscar-se a crear una empresa.

Per això cal recuperar la dignificació del sector privat. El sector privat és un benefactor de la societat perquè presta béns i serveis a la població a un preu que la gent considera just. Moltes vegades aquestes empreses són percebudes com a enemics, quan en realitat són actors que generen prosperitat. Cal tornar a dignificar la tasca empresarial, perquè els diners públic, al cap i a la fi, provenen del sector privat.

Aquest esdeveniment és també per a gent d’esquerres?

Sense cap dubte. Crec que és un esdeveniment que pot permetre a moltes persones d’esquerres contrastar que moltes de les idees econòmiques que tenen s’assemblen a l’homeopatia dins del sector de la salut.

Fer esdeveniments d’economia que mostrin clarament com funciona la ciència econòmica, amb dades i números, pot ser molt útil per a persones que sovint es recolzen en pseudociències econòmiques que s’assemblen més a l’homeopatia.

És cert que sempre hi ha el biaix de dir que és un esdeveniment més aviat de dretes. Però normalment saber d’economia acostuma a estar bastant associat a ser de dretes. Per això animo molta gent a aprendre economia o a fer-se autònom perquè deixin de ser d’esquerres.

Com us agradaria que es recordés aquesta segona edició del MEF?

M’agradaria que es recordés com la validació i la consolidació d’un model d’esdeveniment que el primer any ja va donar molt de què parlar i va tenir xifres històriques.

Espero que aquest segon any superi aquestes xifres, consolidi aquestes idees i mostri que tenen demanda, que la gent té fam de llibertat. Aquesta és la sensació que volem transmetre: que hi ha gent disposada a pagar per assistir a un esdeveniment així i donar suport a aquestes idees.

Un dels grans atractius de l’esdeveniment és la varietat i la qualitat dels ponents. Què creus que comparteixen i quin exemple donen en atrevir-se a dir el que molts callen?

Principalment el cansament amb la situació que viu Espanya des de fa gairebé 18 anys. Espanya no aixeca cap des de fa 18 anys. No hi ha ningú que hagi millorat realment la seva vida des d’aleshores.

El país viu en una mena d’estancament: una crisi que no és prou forta per esclatar, però que tampoc permet progressar. Cada vegada la gent viu pitjor, els joves no es poden independitzar i el poder adquisitiu disminueix. S’ha destrossat la classe mitjana i cada cop hi ha més polarització entre persones amb moltíssims diners i persones amb molt pocs. Aquest cansament i aquesta il·lusió per un canvi és el que uneix gairebé tots els ponents i el que fa que s’animin a participar en aquest gran esdeveniment.