Quan el creixement no crea futur

A Andorra fa molts anys que convivim amb una realitat incòmoda: el país, com el pressupost del Govern per al 2026, ha crescut, però no s’ha transformat. 

Hem rebut més residents, més activitat i més inversió, però no hem creat les condicions perquè aquest creixement es converteixi en benestar, oportunitats i qualitat de vida per a la majoria. I això no ha passat d’un dia per l’altre; és el resultat d’un model que porta molt de temps mostrant els seus límits.

La inversió estrangera sovint s’ha vist com una mena de culpable universal, però no ho és. De fet, podria ser un aliat. El problema no és qui vol invertir, sinó què els oferim quan arriben. 

Durant anys hem canviat normatives, requisits i criteris d’una manera que ha generat incertesa i ha frenat precisament l’arribada de la inversió que més necessitàvem: la productiva, la que crea llocs de treball estables, impulsa innovació i enriqueix el teixit econòmic del país.

En lloc d’això, l’economia ha continuat recolzant-se sobretot en els sectors tradicionals: comerç, restauració, serveis. Són sectors essencials, però depenen de molta mà d’obra i, generalment, de salaris modestos. I aquests salaris no poden competir amb una altra realitat que fa molts anys que creix en silenci: el preu de l’habitatge.

Durant més d’una dècada, la construcció ha estat orientada sobretot cap a inversors amb alt poder adquisitiu, no cap a les necessitats de les persones que viuen i treballen aquí. 

Mentre l’oferta d’habitatge assequible es quedava curta, la demanda creixia: nous residents que arriben, treballadors indispensables per fer funcionar l’economia, famílies que volen emancipar els fills… però no hi ha prou pisos, i els que hi ha tenen preus que moltes llars no poden assumir.

Aquest desequilibri és el que ha generat la fractura social que avui ja ningú pot ignorar. Persones que no troben pis. Famílies que destinen més del que poden al lloguer. Joves que marxen o que no veuen futur aquí. No és un problema puntual: és un problema estructural, i per això cal abordar-lo amb ambició i coherència.

La pregunta, doncs, no és “què ha passat?”, perquè ho sabem. La pregunta és: i ara què fem?

Per començar, cal crear un entorn que doni confiança a qui vol invertir de manera productiva al país. Això vol dir:

   • Normes clares, estables i previsibles.
   • Una administració àgil i digital, que sigui part de la solució i no un obstacle.
   • Un model d’habitatge pensat per a les persones que fan viure el país.
   • Una estratègia econòmica que no depengui només dels sectors de sempre.

No es tracta de frenar la inversió exterior, sinó de canalitzar-la cap on realment suma: ocupació de qualitat, innovació, economia verda, cultura, recerca, digitalització… Tot això és possible, però només si Andorra ofereix un terreny de joc serio, estable i alineat amb els interessos del conjunt de la societat.

La bona notícia és que encara hi som a temps. El país té talent, té cohesió i té la voluntat d’avançar. Però perquè això passi, cal que deixem d’actuar sempre tard i que comencem a pensar en gran: en el país que volem d’aquí a 10 o 20 anys, no només en com apagar els incendis urgents.

Crear futur és possible. Però només ho farem si creiem que Andorra mereix alguna cosa més que gestionar el present: mereix construir un demà on la gent pugui viure, treballar i projectar la seva vida amb esperança.
Aquest és el repte. I també és l’oportunitat.