EDITORIAL | Dir "NO" a l'Acord amb la UE és ser un desinformat i un agent del caos

En poques setmanes, aquest mitjà ja va avançar allò que ahir el Govern va voler presentar com una gran fita: que a l’octubre sabrem si l’Acord d’Associació serà mixt o no. També hem constatat, i així ho hem publicat, que San Marino preveu ratificar el seu acord a finals d’any i que l’exlíder negociador de Liechtenstein va recordar que el seu país va haver d’esperar fins a deu anys per a la ratificació definitiva, encara que l’aplicació provisional va fer que gairebé no es percebés el retard.

Aquests fets contrasten amb una narrativa que ja circula: la del risc de la “desinformació” i de les xarxes socials com a amenaça al procés. Una narrativa fàcil de desmuntar: gairebé no hi ha mitjans que informin amb rigor sobre l’acord i la participació real a les xarxes és mínima. 

Aleshores, ¿de debò és desinformació assenyalar el mal funcionament de la UE, la insatisfacció de molts ciutadans amb la seva burocràcia o la manca d’un model clar que ha desembocat en la importació massiva d’immigrants? ¿És desinformació parlar de l’augment de la fractura social i de la pèrdua de valors en societats desorientades? ¿O que AfD a Alemanya hagi advertit que portarà l’acord al Constitucional si no és mixt, en considerar que beneficia en excés els microestats?

El que sí que resulta preocupant és que s’hagi gastat més d’un milió en comunicació sense haver començat encara la campanya pel “sí”, mentre que les darreres enquestes mostren que la gent, lliurement, s’inclina pel “no”. 

Aquí s’acaben les excuses i els idealismes. Perquè més enllà del relat que intenten sostenir alguns lobbies proeuropeus, els principals beneficiats d’aquest acord seran la banca i aquells que gestionin els fons europeus que hauran de sufragar un assistencialisme cada vegada més car.

En aquest punt, convé recordar les paraules d’Ignasi de Planell, director de El Diari d’Andorra, sobre la mala praxi d’altres digitals del país. 

Però, ¿no s’hauria de mirar al mirall? ¿No és vergonyós que, essent el mitjà amb més recursos humans, eviti publicar allò que altres amb la desena part de personal sí cobreixen, per submissió a la línia oficial? Mentre es criticava la competència, el propi grup de Ciutadans Compromesos i Acció es veia obligat a desmentir una portada del diari. D'altra banda, també la manca de preguntes sobre aquesta qüestió al cap de Govern a l'entrevista d'RTVA. Era d'esperar. 

El periodisme a Andorra travessa una prova de foc. Aquí l’status quo no es qüestiona: es protegeix amb silenci i complaença, amb l’únic afany de conservar privilegis. I si l’acord s’aprova —com tot fa pensar, abans fins i tot que es voti en referèndum—, aquests mateixos mitjans propers al poder hauran assegurat el seu seient a la cort privilegiada dels “sicaris mediàtics”.

La pregunta, per tant, no és si el país tindrà un acord amb Europa. La pregunta és si Andorra tindrà un periodisme digne d’aquest nom.