805: AD AUGUSTA PER ANGUSTA

Amb la derrota dels sarraïns també coneguts com moros o alarbs, explica la llegenda que es va començar a gestar al 805 D.C. un país anomenat Andorra sota la benedicció del qui avui en dia es coneix com el pare d’Europa: Carlemany; un gran guerrer, impulsor de la cultura, que va demostrar que l’edat no era un obstacle aprenent a escriure ja gran. L’himne andorrà evoca la gesta de Carlemany i l’alliberament de les terres andorranes de la tirania sarraïna. L’any 1133 Andorra esdevé senyoria eclesiàstica i s’inicia la relació catòlica del país que perdura fins avui.

El pariatge del 1278 marca el naixement del Principat, i el segon, el 1288, recull el primer afegint certes regulacions. El país passarà per diverses turbulències, tot i transitant per una tradició feudal, la creació del Consell de la Terra i una modernització que atribuiria el dret de vot als caps de casa. Posteriorment, veuria la llum el Consell Executiu i, finalment, la Constitució.

Andorra ha mostrat ser un país petit i, al mateix temps, gran; fràgil i, al mateix temps, fort. Terra hospitalària, de gent ferma, gent de muntanya i acollidora, guardians d’una cultura mil·lenària i d’un llenguatge que la modernitat forana vol abaltir.

Andorra ha experimentat un creixement massa gran els darrers anys; de fet, si aquest fos un mur, quedaria tan poc espai que podríem dir que el reble seria la nostra única opció per créixer; de fet, no hi cap ni una sola pedra més.

Sanitat col·lapsada, baixa natalitat, salaris baixos, ineficàcia del transport públic, problemes d’habitatge, inseguretat jurídica, infraestructures insuficients, col·lapse circulatori, pobresa en diferents estrats de la societat, augment delictiu notori, inseguretat ciutadana, augment de malalties mentals, immigració descontrolada, pèrdua d’identitat… i tot en l'època de major pressió fiscal de la història del país.

La falòrnia idealitzada d’Andorra d’alguns no té res a veure amb la realitat que milers de persones viuen cada dia en la seva pròpia pell, amenaçats per les moltes ombres pesades que cauen al seu damunt. 

La major part d’elles, persones senzilles i treballadores, veuen com són pràcticament expulsades de la terra que un dia les va acollir amb els braços oberts, assedegada de mà d’obra per bastir un país en creixement.

La perla dels Pirineus està de moda, i no d’una manera passatgera. El país, sense cap mena de dubte, ha canviat, així com també el seu skyline, que evidencia que no hi ha volta enrere. M’atreviria a dir que mai hem emprès un camí endreçat cap a un model de país pensat, consensuat i valent. I les vegades que s’ha intentat fer un model de país, aquesta acció sempre ha resultat en una trencadissa, amotinament o expulsió dels promotors:

1983: Andorra vers el futur

1993: Andorra pla estratègic

1994: Andorra pla d’accions

1998: Llibre blanc del repte de la Societat de la Informació

1999: Andorra el futur avui

2000: Alternatives per al futur d’Andorra

2006: Andorra 2020

Ara més que mai, Andorra necessita fixar un rumb cap a un futur que cal que decidim entre tots. Cal que cada sector de la societat en absolutament tots els àmbits estigui degudament representat en un grup de treball on hi pugui dir la seva respecte a l’Andorra actual i la futura.

El resultat de tot aquest treball que hem de fer els andorrans ha de ser endreçat pels millors experts en cada matèria per tal de definir quin model de país volem i quina direcció hem d’emprendre. Un bon exemple de com la política no participativa ha dut Andorra cap a una direcció que la societat en general no accepta és l’acord d’associació amb una UE en decadència, que pren decisions sense cap mena de sentit ni criteri que estan deixant molt enrere en molts àmbits els països que la conformen. Aquest acord genera una negativa molt important respecte a la seva implantació i, si és així, si el poble no el vol, caldrà ser valents i fer un pas al costat. És evident que la millor manera i més ràpida per saber què volem els andorrans és fer un referèndum; i els polítics han d’entendre que un referèndum ni es guanya ni es perd, es respecta, atès que és la voluntat del poble.

Però per tal de no acabar convertint en resquícia el que queda de país, no podem ajornar més aquest assumpte, ni el del model de país, ni el referèndum. Cap geperut es veu la gepa, cert, però hem de ser capaços d’analitzar el que està passant i quin és el clam de les persones. Els polítics no poden fer veure que la gent no existeix, que no pensa i, per damunt de tot, que no té dret a votar per decidir el futur del seu país.

Carlemany va posar la primera pedra d’Andorra, un país lliure, independent i cristià; és la nostra responsabilitat seguir el seu llegat i mantenir-lo. Aquest ha de ser l’objectiu de tots els andorrans: un projecte de país en tots els àmbits. Sabem que no és un camí fàcil, però cal ser realistes: no hi ha cap altra opció que el seny.