Andorra pot ser la plaça de fons tokenitzats del sud d'Europa

El Salvador emet, Gibraltar encapsula i Luxemburg fa vint anys que demostra que el model funciona —i dins de la UE. Andorra ja té una llei més ambiciosa que gairebé totes. El que li falta no és legislació, sinó triar en què es vol especialitzar.

La notícia que Gibraltar prepara una llei de tokenització "inspirada" en El Salvador sona a còpia. No ho és. Són dues maneres oposades de resoldre el mateix problema. I per a Andorra la pregunta no és si sumarse a la moda: és que ja va legislar tot això el 2022, amb més abast que qualsevol dels dos, i encara no ha decidit per a què el vol fer servir.

Comencem pel bàsic, sense tecnicismes. Tokenitzar és representar un actiu —un immoble, un deute, la participació en un fons— mitjançant un registre digital en una cadena de blocs (blockchain), de manera que es pugui comprar, vendre o transferir de forma ràpida i traçable. La diferència entre els models és en què esrepresenta i en com de sòlida és la garantia que hi ha al darrere.

El Salvador va triar emetre. La seva llei d'actius digitals, vigent des del 2023, permet convertir en token directament el mateix actiu: deute, matèries primeres agrícoles, immobles. 

Un únic organisme públic autoritza, supervisa i sanciona, amb respostes en menys de cinc dies, però amb exigències serioses: custòdia obligatòria, auditories i control de qui pot comprar i vendre. 

La seva primera emissió pública va ser un token agrícola avalat per la soja, per 100 milions de dòlars. És un model construït des de zero.

Gibraltar va triar encapsular. El seu projecte de llei del 2026 no converteix en token l'actiu, sinó la participació en un fons que el conté. I aquest fons s'organitza en compartiments estancs: cada compartiment guarda una classe d'actiu diferent —or, bons, el que sigui— i està aïllat dels altres, de manera que un problema en un no contagia la resta. 

El token equival legalment a l'acció de tota la vida, amb els mateixos drets. L'avantatge és que reaprofita dècades de dret de fons ja provat als tribunals: l'inversor s'acosta tant com pot a tenir l'actiu sense posseir-lo directament, però amb una envoltura jurídica que les grans institucions ja saben llegir.

Aquí hi ha el que gairebé ningú explica. La diferència que de debò importa no és si la llei és àmplia o estreta. És què esdevé una garantia que es pugui fer valer. 

El Salvador crea instruments nous i n'assumeix el cost de demostrar que el seu suport legal aguanta. Gibraltar parteix d'una cosa el suport de la qual ja està establert —la participació en un fons— i simplement la fa circular per la blockchain. La seva aposta és deliberada: l'envoltori i el precedent legal són justament el que converteix el token en una garantia que un banc seriós pot acceptar.

I aquí entra l'exemple que convé mirar de debò, perquè no és un experiment: Luxemburg. El Gran Ducat fa dues dècades que fa exactament això —encapsular actius en vehicles dividits en compartiments estancs —a escala industrial. 

A finals del 2025 tenia uns 1.600 vehicles de titulització amb entre 7.000 i 8.000 compartiments actius, i concentra prop del 30% de la titulització de la zona euro. La seva llei de titulització, modernitzada el 2022, permet posar gairebé qualsevol actiu en un d'aquests compartiments i finançar-lo amb instruments a mida. I des del desembre del 2024, amb la seva quarta llei blockchain, Luxemburg permet directament tokenitzar les participacions de fons: convertir en tokens les accions d'un fons perquè circulin en una cadena de blocs, amb una figura nova —l'"agent de control"— que assegura que el que s'emet i el que es custodia sempre quadren. Tot això dins de la Unió Europea.

La lliçó és clara. El model d'encapsular —el de Gibraltar— no és una aposta de frontera: és el que la principal plaça de fons d'Europa ja fa, i ara també en versió tokenitzada. L'emissió directa a l'estil salvadorenc és més vistosa, però la via que el capital institucional entén, i en la qual ja mou milers de milions, és l'altra.

I Andorra? En una posició que ni El Salvador ni Gibraltar poden presumir: la seva regulació ja ha aconseguit que tot el sector bancari treballi amb actius digitals. No és propaganda. 

Els tres grans bancs del país —MoraBanc, Andbank i Creand— ja tenen negoci d'actius digitals gràcies a la llei del 2022: custòdia, compravenda, fons cotitzats, productes estructurats, finançament amb garantia de criptoactius i fins i tot el primer fons del país amb staking. Quan un sistema bancari sencer, i no una entitat solta, incorpora una classe d'actiu, la discussió sobre si això és seriós ja està tancada.

Convé precisar què s'ha fet. El que funciona és la part de distribució: el banc com a porta d'entrada del client a l'actiu digital. Però la llei andorrana del 2022 regulava molt més: també l'emissió d'actius digitals, les plataformes de negociació i una borsa digital pròpia. Aquesta segona part —la de crear i emetre, que és justament de què tracten El Salvador, Gibraltar i Luxemburg— encara no s'ha posat en marxa.

I aquí hi ha l'oportunitat, formulada amb ambició però sense fantasia. Andorra no competirà amb Luxemburg en volum ni en varietat: seria absurd. Però pot ocupar un buit que Luxemburg, per mida i per inèrcia, no cobreix bé: ser una plaça petita, àgil i especialitzada en fons tokenitzats per al sud d'Europa. Un país amb l'euro, dins del perímetre europeu, amb tota la seva banca ja operant amb actius digitals i a tocar dels patrimonis privats espanyol, francès i andorrà. No el Luxemburg de tot, sinó el node digital especialitzat d'una regió.

Per a això hi ha una condició que ni El Salvador ni Gibraltar han de gestionar, i que ho canvia tot: Europa. Andorra fa servir l'euro gràcies a un acord amb la UE vigent des del 2012. L'acord d'associació amb Europa, tancat a finals del 2023, està pendent de referèndum. 

A finals del 2025, els ministres d'Economia de la UE van donar llum verda a renegociar el 2026 aquest acord monetari per alinear-lo amb el d'associació, sobretot en matèria financera. La direcció és clara: convergir amb les regles europees, és a dir, amb MiCA, el reglament de criptoactius de la UE. Lluny de ser un obstacle, és precisament aquí on hi ha l'avantatge.

Luxemburg demostra que la tokenització seriosa es fa dins d'Europa, no fora. El Salvador i Gibraltar es poden permetre experiments pel seu compte perquè són fora del marc europeu; el que construeixen, per definició, no serveix per al mercat dela UE. 

Andorra, amb l'euro i camí de l'associació, pot oferir una cosa que ells no poden: fons tokenitzats amb garanties fiables dins del territori europeu.

Si Andorra vol adaptar la seva normativa, la feina no és escriure una altra llei. És decidir tres coses. Primera, especialitzar-se: apostar pel model d'encapsular a l'estil Luxemburg —fons tokenitzats, sòlids i separats per compartiments—, sense renunciar a l'emissió directa per a actius del país. Segona, posar en marxa el que ja és a la llei: una autorització àgil i amb terminis clars (els cinc dies d'El Salvador són una virtut, no un detall), els supervisors, els estàndards de custòdia i la borsa digital. Tercera, dissenyar-ho des del principi perquè encaixi amb Europa, de manera que sigui un pont i no un camí paral·lel condemnat a refer-se.

El Salvador ha demostrat que es pot emetre. Gibraltar està demostrant que es pot encapsular. Luxemburg fa vint anys que demostra que el model funciona, i ara també tokenitzat. 

Andorra té la llei per fer-ho i un sector bancari que ja està preparat. L'únic que li falta és decidir què vol ser —i "la plaça de fons tokenitzats del sud d'Europa" és una resposta a la seva mida.