EDITORIAL | La Puríssima, un mirall incòmode per al futur d’Andorra

El dissabte de la Puríssima ha tornat a deixar al descobert una realitat que Andorra coneix, però que massa sovint prefereix esquivar: el país està al límit de la seva capacitat. La jornada d’ahir va ser una demostració contundent. Des de primera hora del matí, la frontera sud i totes les rutes d’accés van quedar completament saturades pel flux massiu de visitants —majoritàriament espanyols— que aprofitaven el pont per pujar al Principat. Les cues per entrar al país van esdevenir quilomètriques, i la xarxa viària interior va patir col·lapses continus agreujats per diversos accidents.

La imatge era inequívoca: un país literalment incapaç de digerir el volum de vehicles que rep en dies punta. I el debat, que ja fa anys que s’arrossega, torna a emergir amb força: fins a quin punt Andorra pot (i ha de) continuar apostant per un model turístic de gran volum?

El xoc entre interessos: empresaris vs. ciutadans

Els grans volums de visitants són un reclam evident per a molts empresaris —especialment del comerç i la restauració— que fa anys pressionen per mantenir, quan no incrementar, aquest flux constant de turistes. Però la realitat quotidiana del resident és una altra. Ahir, molts ciutadans es van veure, de facto, expulsats de la seva pròpia mobilitat: anar a comprar, desplaçar-se entre parròquies o, senzillament, baixar un moment a la Seu d’Urgell es va convertir en una odissea.

Aquest desgast constant no és només una molèstia: és un indicador de que el model actual no és sostenible, ni per a la qualitat de vida del resident ni, paradoxalment, per al mateix turista. Perquè un visitant atrapat tres hores per fer trenta quilòmetres no acaba marxant amb una bona experiència. I un país petit no es pot permetre oferir una vivència frustrant com a carta de presentació.

Ahir, per posar-ho en perspectiva, un trajecte Barcelona–Andorra va requerir un temps similar al que es tarda per arribar de Barcelona a Alacant. És una dada que hauria de fer sonar totes les alarmes.

Ticket mitjà: menys quantitat, més qualitat

El Govern ja fa temps que apunta la necessitat d’un turisme de més valor afegit. I és una línia encertada. L’alternativa —continuar apostant per grans volums de visitants amb un ticket mitjà baix— condemna el país a unes saturacions creixents i a una pressió constant sobre les infraestructures i serveis.

Si Andorra vol preservar la seva qualitat de vida i, alhora, oferir un producte turístic competitiu, cal augmentar el ticket mitjà. Això implica posicionar el país en segments de més valor, atraure visitants que busquin experiències de qualitat i no només compres massives, i fomentar una oferta més sofisticada i menys dependent del volum.

Si no es vol limitar, cal adaptar-se

L’altra via és igual de clara: si alguns sectors econòmics no volen renunciar al volum, aleshores el país s’ha d’adaptar amb urgència. I això vol dir inversions estratègiques i decisions valentes.

El projecte Tramvalira, ha deixat de ser una idea llunyana per convertir-se en una necessitat estructural. Un sistema de transport modern és essencial per descongestionar l’eix central del país, reduir l’ús del vehicle privat i permetre una mobilitat interna fluïda.

Igualment, l’ampliació d'un carril més a la C-14 és una actuació imprescindible que ja hauria d’estar en fase avançada. No es pot sostenir un model de país que rep milions de visitants anuals sense una xarxa viària preparada per absorbir els pics de demanda.

Un futur que exigeix decisió

Ahir, Andorra va veure reflectit el seu futur en un mirall incòmode: un país que vol seguir creixent, però que no té encara les eines ni l’estructura per fer-ho sense sacrificar la qualitat de vida dels residents i la satisfacció dels turistes.