EDITORIAL | Quan l'excap de Govern juga a governar sense suport ciutadà
Article d'opinió de Joel Picón
Hi ha una frontera clara entre opinar i governar. I a Andorra, Jaume Bartumeu fa temps que la travessa amb una naturalitat inquietant. L’article que ha publicat recentment n’és un exemple paradigmàtic: un excap de Govern que ja no té cap responsabilitat executiva parlant com si dirigís la política exterior del país, com si tingués competències, com si el mandat popular encara l’emparés.
La pregunta és inevitable: on és la ministra competent? On és el secretari d’Estat? On és el cap de Govern actual? Perquè Bartumeu parla, viatja, negocia i doctrinaritza com si l’Estat li pertanyés per dret moral. I no: a una democràcia, el poder no és hereditari ni vitalici. S’exerceix amb mandat, amb límits i amb control.
El relat que construeix és el d’un socialisme woke, paternalista i profundament elitista, convençut que la ciutadania no sap què li convé i que, per tant, cal portar-la cap a Europa gairebé d’amagat, entre tecnicismes i discursos moralitzants. Bartumeu no parla de decidir: parla d’“explicar millor” perquè la gent acabi acceptant allò que ell ja ha decidit.
És especialment greu que presenti l’embrancament amb la Unió Europea com una opció unilateral, inevitable i gairebé sagrada, menystenint qualsevol dubte com a ignorància o mala fe. Això no és europeisme: és dogmatisme. Europa no pot ser una religió civil ni un projecte imposat des dels despatxos de sempre, pels de sempre.
Fonts polítiques de San Marino consultades per La Veu Lliure apunten que Bartumeu hi va anar més a celebrar anticipadament una firma que encara no existeix que no pas a explicar la realitat incòmoda d’Andorra: que no s’ha convocat cap referèndum i que el suport social a l’acord és, com a mínim, discutible segons les darreres enquestes.
Les mateixes fonts remarquen la sorpresa per l’actitud triomfalista d’un actor sense càrrec institucional, que parlava com si el camí estigués ja decidit i només calgués “ratificar-lo”.
A més, el viatge —segons ha pogut saber aquest mitjà— no constava a l’agenda oficial de la Secretaria d’Estat corresponent i hauria estat finançat suposadament per la padrina, un fet que, si es confirma, és senzillament una vergonya democràtica.
Bartumeu sembla decidit a penjar-se medalles que no li pertoquen, ignorat deliberadament que ell va iniciar unes negociacions que avui ja no compten amb el mateix aval popular, però que continua venent a l’exterior com si el poble andorrà no tingués res a dir. Això no és lideratge europeu: és menysprear la sobirania ciutadana.
Mentre Bartumeu posa San Marino com a exemple de transparència i participació, obvia deliberadament que a Andorra el procés s’ha fet sense un debat real, sense pedagogia honesta, sense un consentiment manifest i explícit de la ciutadania. I davant d’això, en lloc d’exigir humilment més democràcia, Bartumeu opta per assenyalar, dividir i desacreditar.
Encara més preocupant és aquesta voluntat de patrimonialitzar l’acord, de parlar en nom del país sense representar-lo. Un excap de Govern no pot vendre Andorra a la UE —ni simbòlicament ni políticament— com si fos una propietat privada o un llegat personal. La sobirania no és “il·lusòria” perquè ho digui Bartumeu: és real mentre els ciutadans tinguin veu i vot.
Andorra no necessita salvadors il·lustrats ni comissaris ideològics del bé comú. Necessita institucions que funcionin, responsables polítics que donin la cara i processos transparents sotmesos al veredicte popular. Tot el que s’allunyi d’això és soroll… i arrogància.
