L'elefant a l'habitació: la hipocresia sota la catifa de les nostres valls

La recent notícia sobre la desarticulació d'un possible punt de prostitució a Andorra ha fet saltar les alarmes de la nostra impol·luta moralitat. Als cafès, als despatxos i a les xarxes socials, l'ensurt s'ha escampat amb aquella barreja de morbositat i escàndol tan pròpia de les societats petites i segures. 

"Això a casa nostra?", ens preguntem, com si l'asfalt de les nostres valls tingués un component màgic que repel·leix les complexitats i les grandeses i misèries de la condició humana.

El nostre Codi Penal és clar i contundent, i amb raó: l'explotació sexual i el proxenetisme són delictes penats severament. I així ha de ser. 

Ningú amb un mínim de decència pot tolerar la coacció, l'abús o el lucre a costa de la llibertat aliena. Ara bé, si traiem de l'equació les xarxes criminals —que pertanyen estrictament a l'àmbit policial—, el que ens queda és una realitat molt més incòmoda de digerir. Una realitat que no s'esborra a cop de decret. 

Ens agrada assenyalar amb el dit, però poques vegades fem l'esforç d'entendre què porta dues persones a creuar els seus camins en aquesta transacció mil·lenària. 

D'una banda, qui ofereix el seu cos. Lluny de les imatges romantitzades o dels estigmes absoluts, sovint parlem de pura supervivència. 

En un món (i un país) on el cost de la vida ofega, on les oportunitats no són iguals per a tothom i on els marges socioeconòmics són cada cop més estrets, el cos es converteix en l'últim o l'únic actiu disponible per a algunes persones. No sempre és una elecció lliure i feliç; sovint és una fuita cap endavant davant la manca d'alternatives viables.

D'altra banda, tenim el gran tapat de la història: el client. És molt fàcil caricaturitzar l'usuari com un depravat sense escrúpols, però la sociologia ens diu que la realitat és molt més trista. 

Què porta algú a pagar per sexe? En molts casos, no és només una necessitat fisiològica, sinó el símptoma d'una de les pitjors epidèmies del segle XXI: la soledat crònica. 

Parlem de persones aïllades, incapaces de teixir vincles afectius reals en una societat hiperconnectada però emocionalment analfabeta. Parlem d'individus que busquen, encara que sigui de forma efímera, transaccional i artificial, el contacte, la companyia o el miratge d'importar a algú durant una hora.

Davant d'aquest panorama, la resposta de la nostra societat sol ser la indigestió moral. Ens escandalitzem quan la premsa destapa el pastís, però mirem cap a una altra banda la resta de l'any. Com si amagar-ho sota l'estora o tancar els ulls fes desaparèixer les esquerdes del sistema. 

El propòsit d'aquestes línies no és defensar la legalització d'una activitat que navega en els límits de la dignitat, ni tampoc sumar-me al cor de beats que demanen l'excomunió pública i el tancament de fronteres. El meu posicionament, francament, és irrellevant. El veritable desafiament és per a vostès, els lectors. 

Fins quan continuarem jugant a sorprendre'ns? Fins quan creurem que la redacció d'una llei immaculada ens immunitza contra les necessitats humanes més primàries, ja siguin dictades per la butxaca o per la buidor de l'ànima? Potser va sent hora que, en lloc d'escandalitzar-nos pel titular de la premsa, comencem a preguntar-nos quina mena de societat estem construint on la dignitat té un preu i la companyia una tarifa.