Quan l’assetjament es disfressa d’informació

En democràcies formals, el periodisme té una funció clau: explicar els fets rellevants amb rigor perquè la ciutadania pugui entendre què passa i formar-se una opinió lliure. Aquesta funció és especialment important quan es produeixen denúncies que afecten institucions, pràctiques de poder o drets fonamentals. Tanmateix, la teoria de la comunicació i l’experiència acumulada mostren que el debat públic no sempre funciona d’aquesta manera.

Quan una denúncia és incòmoda, quan toca interessos sensibles o posa en qüestió equilibris establerts, sovint es produeix un desplaçament subtil però decisiu del focus informatiu. En lloc de preguntar-se què s’ha denunciat i amb quins fonaments, el relat comença a girar entorn de qui denuncia. El problema deixa de ser el contingut dels fets i passa a ser la persona que els ha posat sobre la taula.

Aquest desplaçament no és casual ni improvisat. Respon a una manera concreta d’enquadrar la informació, allò que en comunicació s’anomena framing. No cal negar els fets ni desmentir-los obertament; n’hi ha prou amb canviar el marc des del qual s’expliquen. El debat ja no s’articula en termes institucionals o estructurals, sinó en clau personal, emocional o conflictiva. D’aquesta manera, el sentit del que passa es veu alterat sense necessitat de mentir explícitament.

La teoria de l’agenda-setting ajuda a entendre aquest procés. Els mitjans no només influeixen en els temes que ocupen l’espai públic, sinó també en la manera com aquests temes són interpretats. Quan una denúncia no pot ser ignorada del tot, una estratègia recurrent és modificar-ne l’enquadrament: deixar de parlar del “què” per parlar del “qui”. El conflicte, que podria obrir un debat de fons sobre el funcionament d’una institució o la protecció de drets, es transforma en una història personalitzada, fàcil de consumir i molt menys incòmoda per a l’ordre existent.

Aquest canvi de marc sovint va acompanyat d’un ús intensiu de l’emoció. Titulars que apel·len a la por o a l’alarma no aporten més informació, però sí que condicionen la lectura del lector abans que pugui analitzar els fets. Expressions com “posa en perill”, “sorpresa amarga” o metàfores carregades de judici no descriuen la realitat: la interpreten emocionalment. Quan l’emoció substitueix l’anàlisi, el debat deixa de ser racional i esdevé reactiu.

En aquest context, la desinformació no sempre adopta la forma clàssica de la falsedat absoluta. Sovint es manifesta a través de la descontextualització, l’exageració de conseqüències, l’atribució de riscos no acreditats o la presentació d’hipòtesis com si fossin fets. Són pràctiques que distorsionen la realitat tant com una mentida directa, però que resulten més difícils de detectar perquè es construeixen a partir de fragments reals.

A tot això s’hi afegeix una forma de censura que rarament és explícita. No es prohibeix parlar, però es controla què entra i què no entra en l’espai públic. Es publiquen alguns comentaris i se’n silencien d’altres, es permet una pluralitat aparent mentre es manté intacte el marc dominant. Aquesta selecció estratègica del discurs permet afirmar que no hi ha censura, quan en realitat el debat està fortament condicionat.

En aquest escenari, tampoc es pot ignorar la pressió que recau sobre els professionals de la informació. Quan un assumpte toca interessos sensibles, explicar els fets amb profunditat o intentar anar al fons de la qüestió no sempre és neutral ni còmode. Les dinàmiques de poder, els tocs de comunicat, les dependències estructurals i les pressions indirectes condicionen què s’explica, com s’explica i fins on es pot arribar. 

El resultat no és necessàriament una manipulació oberta, sinó un relat acotat, on determinades preguntes queden fora i altres veus són amplificades.

El resultat de totes aquestes dinàmiques és la personalització del conflicte. Problemes que haurien de ser analitzats en clau sistèmica, fallades de control, decisions polítiques, desmantellaments institucionals, acaben reduïts a trajectòries individuals, suposades males gestions o intencions personals. El sistema desapareix del focus i el debat es despolititza.

En aquest context, el silenci sobre el fons del que s’ha denunciat no és casual. Mentre les qüestions de fons queden fora del debat públic, el relat mediàtic desplaça el focus cap a la persona que denuncia i permet al poder evitar qualsevol explicació directa. El soroll no omple un buit informatiu: el crea, i actua com a escut davant de qualsevol rendició de comptes.

Amb el temps, el desgast s’aconsegueix per acumulació. Titular rere titular, relat rere relat, sempre amb la persona al centre. La pregunta deixa de ser “què ha passat?” i passa a ser “què li passa a aquesta persona?”. El missatge queda diluït sense haver estat realment contestat.

Un dels efectes més rellevants d’aquest funcionament és el que la teoria denomina chilling effect, o efecte dissuasiu. Quan la societat observa que denunciar té conseqüències personals, exposició, qüestionament, desgast reputacional, el missatge implícit és clar: parlar surt car. No cal censura formal perquè el silenci s’estengui; n’hi ha prou amb un cas visible. En aquest context, el silenci no és covardia, sinó autoprotecció.

Aquestes dinàmiques són especialment freqüents en entorns petits, amb ecosistemes mediàtics concentrats i un fort desequilibri de poder entre qui informa i qui és informat. No cal mala fe individual ni consignes explícites. Les inèrcies estructurals i les pressions indirectes són suficients per orientar el relat cap allà on incomodi menys.

Hi ha un indicador senzill que permet detectar quan aquest desplaçament del focus s’ha produït. Quan els titulars parlen més de la persona que denuncia que del que s’ha denunciat, alguna cosa no funciona. Quan el nom propi eclipsa els fets, el periodisme deixa de complir la seva funció fiscalitzadora i passa a gestionar el conflicte en termes reputacionals.

Tot això té implicacions democràtiques profundes. Una democràcia no es mesura només per l’existència formal de drets, sinó per les condicions reals en què aquests drets es poden exercir. Si denunciar irregularitats, abusos o desmantellaments institucionals comporta un cost personal elevat, el sistema envia un missatge clar a la resta de la societat: millor no parlar.

Aquest marc no és teòric ni abstracte. Es fa visible quan una denúncia formal arriba a instàncies com la Fiscalia i, en lloc d’obrir un debat sobre la independència institucional i els límits del control polític, l’espai públic es concentra a construir un relat emocional, personalitzat i sovint inexacte sobre la persona que denuncia. 

Quan això passa, el problema ja no és només informatiu. És estructural. I mentre el relat substitueix els fets, la pregunta essencial continua sense resposta: què està passant realment, i per què costa tant parlar-ne.